Biografia
Josep Maria Subirachs (Barcelona, 1927-2014) és un dels escultors catalans més importants, que he evolucionat de l'expressionisme cap a l'abstracció, en un procés cap a un estil personal.
Amb vint anys treballa al taller de l’escultor noucentista Enric Casanovas, la influència del qual és palesa en les obres primerenques de l’artista (encara que l’estilització d’aquelles figures ja apuntava cap a la que seria la seva etapa expressionista). El 1951 el Cercle Maillol de l’Institut Francès li concedeix una beca per ampliar estudis a París. Del 1954 al 1956 viu i treballa a Bèlgica, on fa diverses exposicions i participa en la Biennal d'Anvers. A finals dels anys 50 se interessa pel ferro. A la mateixa època treballa amb altres materials (bronze, formigó, gres, fusta) tractant de destacar-ne les qualitats plàstiques a partir de la varietat d’estructures, colors i textures.
Entre el 1958 i el 1960 Subirachs inicia la seva important aportació en el camp de l’escultura pública. Al 1958 s’instal·la Forma 212, la primera obra abstracta emplaçada en un espai públic de Barcelona; l’any següent fou col·locat el relleu Les Taules de la Llei (Barcelona, façana de la Facultat de Dret) -realitzat en col·laboració amb el ceramista Antoni Cumella- i el 1960 crea la polèmica amb una altre peça abstracta situada en plena via pública: Evocació marinera (1958-1960), Barcelona, passeig de Joan de Borbó. En el mateix període treballa en el santuari de la Virgen del Camino, inaugurat el 1961 a Lleó, on fa les tretze figures monumentals de la façana, quatre portes de bronze i elements diversos per a l'interior del mateix temple. Paral·lelament Subirachs inicia l’etapa que Corredor–Matheos anomena de les penetracions i les tensions, amb falques i tascons com a elements plàstics més habituals. Són obres representatives d’aquesta etapa la Creu de Sant Miquel (1962, Montserrat) i els monuments dedicats a Narcís Monturiol (1963, Barcelona), a les víctimes de les riuades del Vallès (1963, Rubí), a Pompeu Fabra (1965, Planoles) i a les Olimpíades de Mèxic (1968, Mèxic DF), entre d’altres.
A partir de 1965 Subirachs opta per una nova figuració caracteritzada per la introducció de recursos plàstics com ara els perfils continus formant motllures, les formes tornejades, el joc positiu–negatiu i, a partir dels primers anys setanta, la incorporació d’elements pictòrics.
A més d’una projecció internacional notable, amb nombroses exposicions celebrades i obres emplaçades en ciutats i museus de tot el món, cal destacar la presència de la seva producció arreu de Catalunya, amb innombrables obres monumentals: façana de l’edifici nou de l’Ajuntament de Barcelona (1966–1969), monument a l’Hospitalet de Llobregat (1975), porta de Sant Jordi del Palau del Lloctinent (1975, Barcelona), relleu de Sant Jordi–Teseu a la llotja que uneix el Palau de la Generalitat amb la Casa deIs Canonges (1976, Barcelona), monument a Ramon LIull (1976, Montserrat), capella del Santíssim (1978, basílica del monestir de Montserrat), relleu Barcelona (1979, estació de Sants, Barcelona), monument al redreçament de la Generalitat de Catalunya (1982, Cervera), monument a Francesc Macià (1983, Vilanova i la Geltrú), monument a Pau Casals (1984, el Vendrell), monument a Salvador Espriu (1986, Santa Coloma de Farners), monument a Borrell II (1986, Cardona), monument a Federico García Lorca (1988, Cadaqués), monument al Mil·lenari de Catalunya (1990, Tarragona), monument a Francesc Macià (1991, Barcelona).
Després de dedicar gairebé vint anys (1987–2005) a la façana de la Passió del temple de la Sagrada Família de Barcelona, Subirachs considera que la seva faceta escultòrica ha acabat i inicia una nova etapa en què el mitjà d’expressió és la pintura. Artista polifacètic, a més de la creació tridimensional Subirachs s’expressa també mitjançant altres tècniques, com el dibuix, l’obra gràfica, la il·lustració de llibres o l’encunyació de medalles.
