Biografia
Marià Fortuny i Marsal va ser un dels artistes espanyols amb més influència en la pintura des de la mort de Goya fins al començament del segle XX. Procedent d’una família de tradició artesanal, quedà orfe de molt jove i fou criat pel seu avi, que sabé reconèixer la seva predisposició artística i afavorí el desenvolupament de les seves habilitats tècniques i manuals des de ben petit.
La seva formació acadèmica començà a l’Escola Municipal d’Art de Reus, on el pintor Domènec Soberano (1825–1909) l’acostà al món de les litografies. Amb el seu condeixeble Josep Tapiró (1836–1913) abordà la pintura de paisatge i entrà en contacte amb les composicions pictòriques natzarenes, aspectes que aprofundiria durant la seva estada a Barcelona, on es traslladà a començaments de la dècada de 1850. Un cop allà, ingressà al taller de l’escultor Domènec Talarn (1812–1902).
Així mateix, aconseguí accedir a l’Escola de Belles Arts de la Llotja. En aquesta època, el dibuix rígid de les figures i la tendència romàntica testifiquen la influència dels seus mestres Pau Milà i Fontanals (1810–1883) i Claudi Lorenzale (1814–1889). D’altra banda, amb Lluís Rigalt (1814–1894) aprofundí en la pintura de paisatge, que ja havia explorat de manera més lliure a la seva ciutat natal.
En aquesta primera etapa de la seva producció artística es percep la personalitat d’un artista polièdric, mestre en una pluralitat d’orientacions estilístiques i capaç de destacar en un ampli ventall de tècniques. El 1858 Fortuny ingressà a l’Acadèmia Chigi de Roma i es dedicà a l’estudi i la realització de models al natural. L’evolució del seu estil renovador i el domini ferm de la tècnica són visibles sobretot en el dibuix, més fi i precís.
Dos anys més tard, la Diputació de Barcelona li encarregà diverses obres destinades al Saló de Sessions, que havien de representar els principals esdeveniments de la Guerra d’Àfrica. Per tal d’executar aquest encàrrec de manera més realista, l’artista viatjà al Marroc per estudiar els escenaris i fer esbossos del natural. Aquesta experiència, que l’acostà a circumstàncies extremes com la guerra i la mort, marcà significativament la seva manera d’observar i el transformà en un artista madur.
Al Marroc, Fortuny descobrí aspectes totalment desconeguts respecte a la seva producció anterior, que influirien decisivament en la seva obra posterior. El paisatge oriental i la llum africana provocaren un canvi important en la seva manera de reproduir la realitat. L’atenció al dibuix que caracteritzava el mestre continuà present, però quedà relegada a un segon pla davant l’interès pel luminisme i les atmosferes.
Una llum potent esdevingué la principal protagonista de les seves obres, caracteritzades a partir d’aleshores per un toc de pinzell ràpid i esbossat, un fort clarobscur i una paleta de colors vius. Aquest nou estil, proper a l’impressionisme, feu que Fortuny fos considerat el creador del luminisme a Espanya. Després del primer viatge al Marroc, l’artista passà una època viatjant per Europa i visità els museus de grans ciutats d’art com Madrid, París i Roma.
A la capital francesa assistí a la renovació de la tècnica de l’aiguafort, que des d’aleshores començà a desenvolupar, esdevenint un dels màxims representants espanyols d’aquesta tècnica. Entre 1863 i 1868 es mogué entre Espanya i Itàlia, dedicant-se al treball del natural. En particular, visità Nàpols per conèixer l’obra de Domenico Morelli (1823–1901) i Filippo Pallizzi (1818–1899), i Florència, on possiblement entrà en contacte amb els macchiaioli.
Viatjà altres vegades al Marroc, abordant temes costumistes i motius arquitectònics del món àrab, que tractà amb l’orientalisme que es posà de moda arreu d’Europa. Les composicions denoten una atenció més gran a l’ordre geomètric; les línies d’ombres i contrastos suggereixen les diferències entre els diversos plans de profunditat.
A poc a poc, el protagonisme del dibuix i la minuciositat de la primera època deixaren pas a una factura fluida i esbossada, en què el luminisme demostra l’estudi del natural i la voluntat de captar l’ambient i reproduir-lo de manera fidel, una tendència connectada amb el descobriment de la fotografia.
Els darrers anys de la seva breu vida, quan la seva fama ja estava consolidada, l’artista es traslladà a Granada i viatjà novament a París, Portici i Roma, on morí d’una úlcera d’estómac el novembre de 1874, amb només trenta-sis anys.