Retornat de Madrid m’assabento de la mort de Francisco Umbral, un dels símbols literaris de la capital on he passat aquest estiu. La seva perdua va lligada al record de la primera i última vegada que el vaig veure al Café Gijón fa una pila d’anys. Em va impressionar la seva figura de dandi tronat, portant una bufanda vermella en ple més d’Agost,-recurs molt afrencesat, una mena d’homentage a Baudelaire, que també duia Pierre Rosemberg quan dirigia el museu del Louvre-, un home que caminava recta com una escombra i seriós com un cagarro, un home que semblava talment de cera, com si la figura que representa a l’escriptor en el Museu que hi ha molt a prop, a la plaça Colon,l’haguessín airejat una estona.Aquesta sensació de ninots de cera només l’he tingut veient a l’Umbral i als Reis. LLavors jo era molt jove i ja tenia vocació literaria i encara només admirava l’ambient i el posat de l’Umbral al Café Gijón. El fum,-quan fumar no era un delicte- embolcallava les tertúlies i les paraules morien en el marbre funerari de les taules. Eren dies de la Transició, a les ràdies sonava el Serrat de Para piel de manzana i el Gijón era un temple, o una colmena com diría Cela a la qual m’hagués agradat pertanyer.
Anys més tard vaig deixar enrera el record del personatge per introduir-me en la seva literatura. La lectura de Mortal y Rosa va ser un veritable descobriment. Una prosa profunda i poètica que servia a una narració colpidora: el dolor per la pèrdua del seu fill mort als sis anys de leucemia. Mai no oblidaré aquella frase: “cuando me arranco al bosque de los sueños…y me cobro a mí mismo, me voy lentamente completando…he dejado de interesarme por mis sueños” I que acaba amb un contundent: “ A la mierda con Freud”. Mortal y Rosa és una de les gran obres de la literatura espanyola del segle XX. Més que un llibre de memoria és una elegía, un crit desesperat, una confessió d’un home abatut per un fet contra-natura. Mortal y Rosa demostra que la literatura, entre altres coses, pot ser un vehicle potentíssim per al psicoanálisis. Per això, renega de Freud, perquè no li cal, ja escriu.
La gent recorda Umbral per la seva sortida de tó malhumorada en el programa de Mercedes Milà quan va reclamar que havia anat allí per a parlar del seu llibre. Naturalment, el seu nacionalisme espanyol i anticatalanisme poc han ajudat a proyectar-lo entre nosaltres que acostumem a lligar sempre literatura i ideología, la qual cosa si no ens permet admirar lliurement figures tan nostres com un D’Ors o un Pla encegats per aquest vici, és imposible pensar que poguem accedir sense prejudicis a un autor com Francisco Umbral.
Enllà de la seva narrativa de la qual he llegit algunes obres bones com Travesía de Madrid i assaigs notables com el dedicats a Larra o Valle-Inclán, l’Umbral que més admiro és l’articulista, el creador de la columna que és una carrera ràpida que està a l’abast de molt pocs. Confesso que comprava el diàri on escrivia només per llegir la seva secció Los placeres y los días. LLegir Umbral era un dels plaers del dia. Com li va ensenyar el seu mestres González Ruano un article és : “como una morcilla dentro metes lo que quieras pero debe estar bien atada por un principio y un final”. Pero, a més a més, Umbral feia de les seves columnes poesia en estat pur i arribava a una excel.lència en aquest exercici d’esgrima diària a la qual només hi han arribat poquissíms autors. Observadors de la realitat i poetes de la cosa qüotidiana que amb l’esboç d’unes poques ratlles son capaços de construir tot un món, un món on la única cosa que importa és l’home.
Artur Ramon Navarro