Hannibal Lecter (Anthony Hopkins), a The Silence of the Lambs, 1991.
per Artur Ramon | miradorarts.com
Diuen que comencem a veure la llum a la fi del túnel. La plaga bíblica es va diluint per la simple raó que el temps ho acaba curant tot. El dia més inesperat el patogen que ha fet tremolar els fonaments del nostre planeta global desapareixerà i no sabrem com ni per què.
De la mateixa manera, a l’agost de 1920 la grip espanyola es volatilitzà després de matar quaranta milions de persones i encara ningú sap com va ocórrer.
No crec que hi hagi un món abans i després de la pandèmia, simplement aquesta actuarà com a motor de canvi, accelerarà processos que ja s’estaven gestant. Tampoc crec que sortim millors, ni que aprenguem lliçons de vida, l’home és desmemoriat i fràgil i acaba caient mil vegades en la mateixa pedra. En la gestió política ha faltat eficàcia, rigor, previsió i ha sobrat confusió, retòrica i sensibleria. Mentre Sánchez feia els seus monòlegs vacus a la manera de Fidel Castro, frau Merkel en quatre minuts de compareixença resumia el que passava tractant als seus conciutadans com el que són, adults responsables. La Reina d’Anglaterra també va demostrar el que ha de representar una Monarquia moderna amb una locució sòbria i tendra que no només dignifica la Institució sinó que la posa a un altre nivell dels seus col·legues europeus, el nostre Rei inclòs.
Mai abans s’havia experimentat en aturar el món al mateix moment. Deixar l’economia en coma induït i recloure tot el planeta. Si no fos per la mort i el dolor que ha causat el patogen, aquest experiment antropològic és fascinant. Des del primer moment em va sorprendre la facilitat amb què acatem les ordres i el poc que qüestionem el debat entre seguretat i llibertat, entre protecció i lliure circulació. La resposta és tan ancestral com òbvia i la vaig viure en primera persona: la por és el pitjor virus que tenalla l’home.
Si la crisi de l’any 2008 va posar en relleu que l’economista és algú incapaç de fer cap previsió fiable i molt hàbil en explicar les coses quan ja han passat, la crisi de l’any 2020 ha fet de qualsevol beneit un viròleg de primeríssima. No sabia que teníem tants epidemiòlegs entre nosaltres i m’ha sorprès adonar-me d’aquests petits genis dominicals que dominen les estadístiques i debaten com a doctors de l’Església i es reprodueixen com bolets en un país on ningú sap res.
Són ells els que ens adverteixen quin tipus de mascareta hem de fer servir. La Epi, FFP1, FFP2 o FFP3.Como sóc de lletres pensava que em parlaven de cursos de primària i no del morrió obligatori amb el qual hem de sortir al carrer convertint la nostres ciutats en l’escenari de The Walking Dead. La nova normalitat (quina expressió més lletja) ens ha robotitzat, saludem a la japonesa, sense tocar-nos, sense abraçades. El nostre contacte físic, quan n’hi ha, és a cops de colze i els ulls que veiem retallats ja no són els miralls de l’ànima, sinó els fars de l’angoixa. La mascareta ens animalitza i vaig pel carrer pensant que tipus d’au seria cada transeünt amb el que em creuo. L’altre dia a la fleca un es va girar i em vaig espantar, semblava que estava davant d’Hannibal Lecter. Tot d’una, vaig pensar en la pobra Jodie Foster i en els seus ulls blaus de xai. La primera vegada que vaig sortir a sopar no sabia si la cambrera, amb la seva màscara personalitzada com un jugador de futbol, em servia el vi o em buscava la via per injectar l’anestèsia. Aviat aniràs a una reunió i imaginaràs com és la cara d’aquella dona –també home, és clar–, que pels seus ulls sembla bella/bell i quan es tregui la màscara una boca necessitada d’ortodòncia frustrarà la utopia: solem confondre el desig amb la realitat.
Començo avui una sèrie en què escriuré sense mascareta, és a dir, sense filtres. Explicaré el que penso i no hauré de limitar-me al que és políticament correcte perquè aquestes columnes virtuals vénen sense hipoteques. Agraeixo al Ricard Mas el seu suport i entusiasme, no hi ha res com escriure per als que creuen en tu. De la meva primera col·laboració va sorgir un llibre, d’aquestes ja veurem. No podem fer massa plans a mig termini. Caldrà tornar al carpe diem d’Horaci, no el meu amic emmarcador sinó el poeta de Venusia.
