Com recentment comentava el crític francès Jean Clair a La Vanguardia, l’art d’avui es el reflex de la banalitat dels temps que corren. Antigament, l’art havia de representar la confirmació d’una tradició, d’uns valors de qualitat, després va representar simbòlicament el poder, més tard el primer culte al jo-creatiu per arribar a revolucionar la societat a través de missatges subversius. Avui l’art ha de provocar, de divertir, de sorprendre a través d’arbitràries imatges sense continguts que es confirmen amb el martell de les últimes subhastes i es veneren en l’altar dels museus.
Hi ha persones que quan no saben com vestir-se de nit es posen el vestit de l’art. Sí, son aquells que encara es creuen que Rafaello, Miquelangelo i Donatello son tres de les tortugues ninges. L’art avui es tracta com un vestit de Prada. Son aquells que corren en ramat a agafar el pont aeri,-l’any que ve l’AVE- per anar a Madrid a ARCO, la fira de les vanitats, i tornen cofois a casa amb una tristíssima litografia de l’Equipo Crónica, la qual faran emmarcar de purpurina i penjaran al bell mig del menjador per poder fer un sopar amb els amics i mirar d’impressionar-los quan li preguntin: ¿és nou aquest quadre?. Es nou i es res, pura aparença com la del marc que no és d´or fi.
En el fons, l’art és, avui, pur ornament, tendència, moda, una eina per a enlluernar. Acostuma a ser molt divertit observar com algun carcamal intenta seduir a una noieta explicant estúpides interpretacions abstractes, amb un llenguatge complexe copiades de l’últim guru nord-americà, davant d’un quadre de Kiefer o d’una d’aquestes grisalles xineses que es venen a mil.lió d’euros. També a les tertúlies que es fan després dels cafès i quan ja s’ha criticat a tots els que no han pogut assistir, i no es pot parlar de política ( acostuma a crispar l’ambient), ni de futbol (acostuma a avorrir a les dones), s’acaba parlant amb una frivolitat extraordinària d’aquest o d’aquell altre pintor sense saber-ne ni un borrall. Amb l’art, tothom s’atreveix. En canvi, parlar de biogenètica, d´ homeopatia o de física nuclear costa més, causa més respecte al personal.
Quan tot queda en el terreny de la mera especulació intel·lectual la cosa és més o menys entretinguda o llauna però entra dins de les legitimes armes de seducció massiva,-en el món d’avui vivim per a seduir-, de cada persona. Ara bé, si passa al terreny del petitíssim col·leccionista burgés d’estampes, la imatge és certament patètica. Ridículs personatges post-balzaquians,intrusos que no compren perquè els hi agrada o ho senten, no tenen cap passió per col·leccionar sinó per fer veure que son col·leccionistes, gent que s’emmarcaria bitllets de cinc-cents euros i els penjaria a les parets si no fos una cosa vulgar que ja va anticipar Andy Warhol.
Col·leccionar és estimar i col·leccionar. Els veritables col·leccionistes, espècie en més perill d’extinció que el linx (bell mot), compra aquelles obres que els hi agraden i que s’incorporaran a les seves vides formant part d’ells mateixes, les quals els definiran. Obres que per molt que es revaloritzin mai no les vendrà a no ser que les necessiti per sobreviure, obres comprades per amor a l’art, ençà i enllà d’aquesta frivolitat que tot, l’art també, avui ho devora.
Artur Ramon Navarro