La nostra sensibilitat (maleïda paraula però no en trobo una millor) té una crosta de varis centímetres d’espessor. I no és nacionalista com deia aquell. Em refereixo a la incapacitat per emocionar-nos davant de certes notícies que fan mal, de la realitat que sempre supera la ficció. Llegeixo a les pàgines de societat d’un quotidià d’abast estatal el següent titular: “un conductor pide 20.000 euros al los padres del joven que mató”. Estupefacte, segueixo llegint i m’assabento de la mort el 26 d’agost de 2004 del jove Enaitz Iriondo Trinidad de 17 anys atropellat per un Audi 8 conduït per Tomás Delgado Bartolomé. Resulta que l’Enaitz passava les vacances amb la seva família en un càmping. Es va quedar un temps més perquè unes amigues li van demanar i va tornar tot sol en una nit sense lluna en bicicleta sense casc, ni armilla reflectant. Podem imaginar l’escena: en el cor de la nit un cotxe es dirigeix veloç per la carretera comarcal de Castañares, La Rioja, quan es troba, de sobte, el perfil retallat del ciclista i no pot evitar la desgràcia. L’imprevist, l’atzar, la mort amb el seu perfil retallat embolcallada com una figura miquelangelesca que ve a robar la vida a aquest jove que ho tenia tot per endavant.
¿ Què hi ha pitjor que la mort d’un fill?. Imagino que res. Donem vida als nostres fills perquè ens sobrevisquin, per perpetuar-nos en els seus rostres que son miralls dels nostres, en els seus gestos clònics dels nostres i somniem mirar el més enllà amb els seus ulls que també, en part, son els nostres. Quan un fill mor es trenca el miracle de la vida i els pares queden soterrats en un pou de tenebres i records, memòria afilada com una navalla. Ara aquesta navalla ha penetrat el ventre encara càlid de Rosa Trinidad i Antonio Iriondo, el pares d’Enaitz, quan el malnascut del conductor assassí no n’ha tingut prou en robar la vida del què més estimaven sinó que ara pretén, ajudat per abocats sense cor, robar 20.000 euros. A més a més, té la pocavergonya de declarar: “yo también soy una victima en todo esto, lo del chaval no se puede arreglar, pero lo mio, sí..Soy empresario industrial. No es que los 20.000 euros me hagan falta, pero no tengo qué renunciar a ellos. Es la única manera de recuperar el dinero”.
Una societat que traspassa els límits morals més fonamentals, aquells que fan referència a la vida i a la mort, és una societat malalta, macabra, cínica. Aquest indesitjable els ha depassat i només cal veure’l a la televisió amb aquesta pinta de xulo piscines, encantat d’haver-se conegut, que corre per les carreteres i es corre en els puti-clubs.¿ Què vol dir quan diu “que lo del chico ya no se puede arreglar”?. Naturalment, que no es pot arreglar només cal veure els rostres demacrats i els ulls banyats encara en llàgrimes dels pares de l’Enaitz. Ara el que caldria es arreglar-lo a ell i que la justicía fos justa i que mai més ningú violi una llei elemental en tota societat civilitzada: el respecte als morts que no és més que el respecte a la mateixa vida.
Artur Ramon Navarro
P.D. Afortunadament, aquest cas ha portat cents d’internautes benascuts donant suport a la família a través del blog www.meneame.net.