I.lustres ignorants

Quan escric des del meu escriptori de la muntanya d’ametistes busco la complicitat de la mirada del gran Charles. Baudelaire, sí, Charles Baudelaire en la foto que li va fer Etienne Carjat: rostre seriós, mirada de geni, prepicassiana amb els ulls que es claven com agulles, llacet de bohemi. Es la millor foto del poeta, millor que les que li va fer Nadar, el gran fotògraf del seu temps que va eclipsar a Carjat. Alguns amics quan em venen a buscar em pregunten si el retrat de Baudelaire és el meu avi però no m’estranya perquè avui ningú no sap res. Possiblement tampoc saben qui és Baudelaire. No fa gaire en una reunió entre gent adulta i universitària se’m va ocorre demanar si algú sabia dir-me el nom que hi havia darrera d’un sms que vaig enviar a un amic artista amb el que fèiem balanç de l’actualitat blaugrana: “ parafrasejant el meu homònim francès: un saison en enfer…”. Ningú no va saber dir-me que es tractava d’Arthur Rimbaud. Encara va ser més greu el dia que un conegut lletrat i coneixedor de tots els articles del codi penal va trobar per casa el llibre Memòries d’un salvatge i em va preguntar amb cara de badoc: “qui és aquest tal Gauguin?”. Està desapareguent la cultura humanista a la velocitat de la llum. Els diversos plans educatius, el desnortament general i l’ambició per un coneixement que sigui rendible econòmicament ha desterrat les humanitats per sempre més. Game over. M’adono que Baudelaire cada dia em mira amb més cara de mala llet: des de l’eternitat de les flor del mal no deu suportar el món d’estultícia que ens envolta.