‘Ismael Smith, la bellesa i els monstres’ es pot veure al MNAC fins al 17 de setembre.
Va morir tancat al psiquiàtric de Bloomingdale, a White Plains (Nova York, EUA), per passejar-se nu al seu barri, organitzar festes amb nens i nenes i altres petits i grans escàndols. Ismael Smith (1986-1972), escultor, dibuixant, ceramista, autor d’exlibris i dissenyador de joies, va tenir una vida de la qual es podria fer una pel·lícula. Reconegut en la seva joventut, va ser oblidat o marginat a partir del seu trasllat als Estats Units el 1919, tot i que des de la dècada dels anys vuitanta diversos crítics d’art l’han reivindicat: Josep Maria Cadena, Alexandre Cirici, Rafael Santos Torroella, Francesc Fontbona i Carmina Borbonet, a més del galerista Artur Ramon i, sobretot, el diplomàtic Enrique García-Herraiz, que va realitzar múltiples donacions de les seves obres a importants institucions nacionals i estrangeres. Però ara aquesta retrospectiva tan completa —al voltant de 400 peces, sense establir jerarquies entre una disciplina i una altra— ha de servir, com afirma el comissari Josep Casamartina, per valorar-lo i, si es vol, emetre dictàmens. El meu és que Smith és un excel·lent dibuixant i il·lustrador, un magnífic autor d’exlibris, un bon creador de ceràmiques i un interessant i desigual escultor.
Smith havia nascut en una família que va fer moltíssims diners en instal·lar-se als Estats Units. Ja de molt jove, a Barcelona, va sorprendre pel seu dandisme (l’anomenaven “el Baudelaire de Vallvidrera”), i al costat del seu gran amic Mariano Andreu —un altre artista que es mereixeria una retrospectiva ben feta— formava un grup al qual de vegades anomenaven “els refinats”. Va realitzar nombrosíssims dibuixos i gravats per a la premsa barcelonina i parisenca; a Cu-Cut!, per exemple, va publicar uns 250 dibuixos entre 1909 i 1911. Els seus temes preferits eren les parelles o els grups de tres, i descrivia un tipus de dona molt identificable, de mentó punxegut i nas eixut, moltes vegades amb un bust de matrona i d’altres, en canvi, amb trets virils. Li encantava l’ambigüitat sexual, i els seus dibuixos estan poblats d’homes amb malles i sabates de taló i alguna dona molt masculina. Com a retratista va ser esplèndid, i prova d’això són els retrats dels seus germans Anna Maria, Paco i Isaac, el de Francesc Cambó o el de José Pinazo. Molt interessat pel flamenc, un tema de moda a França i Espanya, va dibuixar flamenques i toreros i unes corrides on el toro sempre envestia el matador. I excel·lents són les seves il·lustracions per al conte Cap d’ànec (1917). També són magnífics els seus exlibris, realitzats majoritàriament als EUA, que va arribar a exposar a la Public Library de Nova York el 1921.
Tot i que es considerava escultor, la seva producció és desigual. Com diu Casamartina, Smith no va ser ni modernista ni noucentista, però a principi de segle és autor d’escultures d’aire modernista com Faune i Tempesta. Cap a 1905 vira cap a un expressionisme de tipus nòrdic, poc freqüent a Catalunya, que li dona un caràcter més original. La més estrambòtica d’aquestes obres és En abundància (1907), presentada a la V Exposició Internacional de Belles Arts, i que va ser comprada —i després destruïda!— per l’Ajuntament de Barcelona. El tema d’una dona libidinosa que acaricia un monstre fa pensar en el gravat Divinitats naturals d’Alfred Kubin, amb qui Smith té més d’una concomitància. Un altre vessant escultòric són les seves petites figures, en guix, porcellana o bronze, en què destaquen Encarnació (1907), Manola (1907) i Nono (1907), així com el seu Simi (1908), en porcellana. Dels seus caps, destaquem el del compositor Enric Granados i els inventats del Quixot (1921-1932) i Personatge literari (1932), policromats i tan “atemporals” que esdevenen una raresa dins del panorama escultòric català. El catàleg és magnífic: la vida de Smith i la seva fortuna crítica —que més aviat s’hauria de qualificar d’“infortuni crític”— estan superbament analitzades, així com els seus períodes, influències i tècniques.