“La vida de moltes dones artistes ha sigut tràgica”

La his­to­ri­a­dora i crítica d’art Vic­to­ria Com­balía (Bar­ce­lona, 1952) ens rep a casa seva per par­lar de la ree­dició “cor­re­gida i aug­men­tada” del lli­bre Ama­zo­nas con pin­cel (Sd.​edicions), amb el qual fa quinze anys va posar llum a la vida i a l’obra de grans dones artis­tes que van haver de des­ple­gar les seves car­re­res enmig de molta fos­cor. La con­versa amb aquesta veu de llarg recor­re­gut de la divul­gació de l’art se’n va a altres ter­ri­to­ris, com el de la deli­cada situ­ació dels museus cata­lans i la desídia de les admi­nis­tra­ci­ons per auxi­liar-los. Ja hi compta, que les seves opi­ni­ons poden impor­tu­nar. Però és que és d’això del que va la crítica des­perta.

El 1971, Linda Noch­lin va publi­car l’assaig ‘Per què no hi ha hagut grans dones artis­tes?’ Res­pon­gui’ns vostè, encara que sabem que no ens sor­prendrà.
La res­posta, que sí que conei­xem prou bé tots, és per les con­di­ci­ons soci­als, polítiques i econòmiques dels segles pas­sats, en què la dona estava rele­gada al paper de mare i esposa. Tam­poc hi havia met­ges­ses, arqui­tec­tes, engi­nye­res… Escrip­to­res, sí, perquè només neces­si­ta­ven lla­pis, paper i, com deia Vir­gi­nia Woolf, una habi­tació pròpia. Per ser pin­tora neces­si­ta­ves alguna cosa més, i una de fona­men­tal era l’accés a una acadèmia, cosa que elles tenien pro­hi­bit. De manera que que­da­ven limi­ta­des a pin­tar flors, mini­a­tu­res i retrats si, amb sort, tenien uns pares libe­rals. El tomb es comença a donar a par­tir del movi­ment sufra­gista, als anys deu i vint del segle pas­sat. Però tot ha sigut molt lent…
‘Ama­zo­nas con pin­cel’ és, com aquell qui diu, d’abans-d’ahir, el 2006.
Sí, i va ser el pri­mer lli­bre a Espa­nya. Com dic en la intro­ducció, no hagués accep­tat l’encàrrec els anys setanta i vui­tanta perquè hagués con­si­de­rat que era una dis­cri­mi­nació per sexe. Però la rea­li­tat és la que és: con­ti­nuem estant mar­gi­na­des en molts aspec­tes pro­fes­si­o­nals i vitals. Al llarg de la dècada dels noranta em vaig ado­nar que feia falta par­lar més de les dones artis­tes i que no pas­sava res per reu­nir-les totes. Al con­trari: el que calia era donar-los visi­bi­li­tat.
Com diu, tot ha sigut lentíssim, però sí que els últims anys s’ha fet un clec impor­tant.
D’una banda, els museus s’han pres seri­o­sa­ment la tasca de recu­pe­rar artis­tes des­co­ne­gu­des, obli­da­des o menys­tin­gu­des i els han orga­nit­zat grans retros­pec­ti­ves. Aquest feno­men està pas­sant a tot el món, a Cata­lu­nya i a Espa­nya, també, en això no anem a remolc. I, de l’altra, el mer­cat ha anat valo­rant-les, encara no amb els matei­xos preus, però algu­nes sí que tenen unes cotit­za­ci­ons milionàries impen­sa­bles fins fa ben poc. També hi ha una diferència clau en la manera de ser de les artis­tes con­tem­porànies. Tenen més auto­es­tima que, posem pel cas, una Frida Kahlo entre­gada en cos i ànima a Diego Rivera, o una Cami­lle Clau­del a Auguste Rodin. Ho vaig des­co­brir quan vaig diri­gir el cen­tre Tecla Sala [1996-2002]. A les artis­tes, que en tenien vint i pocs, els dema­nava, rient: “Què, de xicots com anem?” “Xicots? El més impor­tant són les nos­tres car­re­res.” Veies que eren més pro­fes­si­o­nals i que tenien ganes de com­pe­tir amb els homes. Que així i tot ells con­ti­nuen sent més agres­sius i es fan obrir més por­tes.
Men­tre no sigui una moda tem­po­ral rei­vin­di­car l’art de les dones…
Ara ho és, una moda, sí, però ha arri­bat per que­dar-se. S’aca­barà nor­ma­lit­zant. La llàstima és que es facin coses amb opor­tu­nisme o forçades.
Per exem­ple, com li vaig lle­gir, l’expo­sició de Gala artista?
Per exem­ple. Gala no va ser artista. Haver fet un dibui­xet o haver posat una pin­ze­llada a un qua­dre de la teva pare­lla no et fa artista. És clar que s’està apro­fi­tant aquest moment per fer entrar amb calçador tesis que no es cor­res­po­nen amb la rea­li­tat. I el que cal fer, almenys jo ho faig, és rei­vin­di­car les dones artis­tes bones; tant o més bones que els homes artis­tes que s’han endut tota la glòria.
El que ja no tenim tan ben embas­tat són els llocs de poder de les ins­ti­tu­ci­ons artísti­ques.
A Cata­lu­nya i a Espa­nya les dones hi estan acce­dint amb comp­ta­go­tes. Igual que a França, on el nome­na­ment de Lau­rence des Cars al Louvre ha estat una pro­esa. També podríem par­lar dels jurats dels pre­mis, que fins fa res esta­ven inte­grats només per homes. Jo vaig diri­gir un equi­pa­ment petit, amb pocs diners i perifèric com és el Tecla Sala, però a mi ja m’anava bé. De fet, quan em van ofe­rir coses més gros­ses no em va interes­sar perquè les pres­si­ons polítiques que reben aquests càrrecs són fortíssi­mes. Els direc­tors de museus han de tenir molta mà esquerra. No és que no m’hi veiés amb cor, és que no em com­pen­sava.
El que és curiós, per dir-ho d’una manera suau, és que sovint museus diri­gits per dones cui­den igual o pit­jor la pari­tat de gènere en les pro­gra­ma­ci­ons.
Les dones que manen també s’han de cons­ci­en­ciar que han de fer coses per les dones. Entre una dona i un home d’igual qua­li­tat, jo sem­pre aga­fava la dona. Quan havia d’esco­llir un dis­se­nya­dor gràfic, per exem­ple. Als noranta, aques­tes pro­fes­si­o­nals ho tenien negríssim. Tre­ba­llava amb una a la qual el seu marit només dei­xava tre­ba­llar al matí. T’ho ima­gi­nes? I era gent culte! Si m’auto­e­xa­mino, també et diré que quan feia de pro­fes­sora d’història de l’art deu­ria par­lar als meus alum­nes de només cinc dones del segle XX. I ara sé que n’hi ha 70 o 80 d’impor­tantíssi­mes.
Per­doni’m, jo m’he depri­mit lle­gint ‘Ama­zo­nas con pin­cel’.
I a mi se’m que­ien les llàgri­mes escri­vint-lo. La meva idea ini­cial era fer només unes pin­ze­lla­des de les vides de les artis­tes. Però la majo­ria són tan tràgiques que es merei­xen tota l’atenció perquè tot­hom s’adoni com els va cos­tar fer les seves car­re­res.
Aquesta dèria tan ter­ri­ble d’asso­ciar les dones que no seguei­xen les con­ven­ci­ons amb la boge­ria…
Això encara ho he vis­cut. Jo, d’esquer­res i rebel, vaig mar­xar de casa dels pares, bur­ge­sos i con­ser­va­dors, a vint anys. Me’n vaig anar a viure amb un noi i la meva mare em va dir: “això és un nom de qua­tre lle­tres”, que volia dir sim­ple­ment “puta” i no s’atre­via a dir-ho, per edu­cació. Era el 1972 i per sort no em van por­tar a un mani­comi. Però els anys trenta a la pobre Ánge­les San­tos la van arri­bar a tan­car en una casa de salut i en va poder sor­tir gràcies a un arti­cle furi­bund, en defensa seva, del Ramón Gómez de la Serna a La Gaceta Lite­ra­ria. Ara bé: es va espan­tar tant que no va tor­nar a pin­tar mai més res sur­re­a­lista.
La vida de Katarzyna Kobro fa posar els pèls de punta.
Una cons­truc­ti­vista russa extra­or­dinària que a la Segona Guerra Mun­dial va haver de cre­mar les seves escul­tu­res per poder escal­far el men­jar de la seva filla. I va morir com una com­pleta des­co­ne­guda. Et par­teix l’ànima.
I la que no podia fal­tar, Dora Maar, de la qual en va escriure una bio­gra­fia pio­nera.
No aga­fava el telèfon a ningú i em van adver­tir que no li par­les de Picasso perquè quan la va aban­do­nar la van haver de trac­tar amb elec­tro­xocs. Em vaig cen­trar en ella i vam con­ver­sar llar­ga­ment. Quan vam abor­dar el repor­tatge fotogràfic del Guer­nica, fent-me jo una mica la xim­ple, vaig treure la fama de mas­clista de Picasso. I ella m’ho va cor­ro­bo­rar amb elegància: “Era molt viril i deten­tor dels seus drets.”
L’artista Maria Llo­pis i les seves alum­nes han entrat fa poc al Museu Picasso per fer-hi una ‘per­for­mance‘ amb samar­re­tes que duien, entre d’altres lemes, “Picasso és Anto­nio David”.
A mi no em va sem­blar una per­for­mance sinó un acte de pro­testa femi­nista. És que si ho pre­te­nia ser, una acció artística, era molt banal. Equi­pa­rar el millor artista del segle XX amb un Guàrdia Civil és des­a­for­tu­nadíssim. Dit això, Picasso era un mal­trac­ta­dor psi­cològic, oi, i tant. I, a més, fa dos anys vaig des­co­brir una carta de Vic­tor Brau­ner, que he inclòs a la versió fran­cesa del meu lli­bre de Maar, que és la prova fefa­ent que Picasso li va pegar. Maar va visi­tar Brau­ner el 1938 amb un ull morat. Li va dir que s’havia bara­llat amb el seu pare. No s’ho creu ningú.
Per cert que quan Maar va morir i es van sub­has­tar els seus béns, vostè va moure fils perquè aquí es com­pres­sin les seves imat­ges de Bar­ce­lona. Però…
Vaig escriure a l’alcalde Mara­gall perquè tenia una relació d’amis­tat amb la seva família. Em va dir que parlés amb el Museu d’Història de la Ciu­tat, i així ho vaig fer. Res­posta: no tenim diners. Cos­ta­ven 600 euros. Lla­vors em vaig diri­gir a Madrid i el Reina Sofía sí que va adqui­rir part de la sèrie del Guer­nica, entre d’altres peces. A mi em cau la cara de ver­go­nya que hi hagi aquesta inca­pa­ci­tat per fer aug­men­tar el patri­moni català. M’acabo de com­prar un auto­re­trat de Sunyer per 350 euros! No hi ha diners? No en dubto, però el que segur que no hi ha és volun­tat.
Estem par­lant molt de Picasso, però vostè és més de Miró, oi?
És evi­dent que Picasso va obrir més camins, però el meu cor se’n va a Miró, sí.
Doncs el deu tenir tren­cat quan veu les penúries de la seva fun­dació.
És un autèntic des­as­tre la situ­ació dels museus de Bar­ce­lona. La Miró només obre diven­dres, dis­sab­tes i diu­men­ges, no pot fer aque­lles expo­si­ci­ons boníssi­mes que havia fet, pro­grama acti­vi­tats que no són ben bé ni les d’un museu com clas­ses de ioga. La Fun­dació Tàpies encara no ha tret el con­curs de direcció. El MNAC i el Macba, també esca­nyats. I el Museu Picasso, que tam­poc té un euro, és un mira­cle que esti­gui tirant enda­vant una pro­gra­mació tan potent, però això és mèrit del seu direc­tor, l’Emma­nuel Gui­gon. L’Ajun­ta­ment té poc interès pels museus i per la cul­tura, no sé per quina estra­nya raó l’entén com una cosa eli­tista. Et diré més: sem­bla que fins i tot la vul­gui boi­co­te­jar, només cal veure com cuida els acces­sos a Montjuïc.
L’altre dia la vaig veure a la pre­sen­tació de la ins­tal·lació de Fran­cesc Tor­res al MNAC. L’artista es va lamen­tar de l’habi­tual “ui, ui, ui” que frena tants pro­jec­tes cul­tu­rals ambi­ci­o­sos.
Em va encan­tar que ho digués. Té tota la raó! “Tot és molt difícil”, “ho estu­di­a­rem”, “l’any que ve ho veu­rem”… sem­pre que pro­po­ses alguna cosa reps això per res­posta. Vaig tre­ba­llar tres anys i mig d’asses­sora d’arts plàsti­ques de la Comu­ni­tat de Madrid. “Podríem fer això però no sé si ho podrem pagar”, deia jo, com a bona cata­la­neta. “Feno­me­nal, no patei­xis.” Sem­pre et deien que sí. Que després tam­poc ho feien tot, però era una acti­tud radi­cal­ment dife­rent.
Com veu la crítica d’art?
El que veig és que no és tan viva com ho havia sigut. I és lamen­ta­ble com s’ha arri­bat a pre­ca­rit­zar. Quan escri­via a la revista Triunfo em paga­ven 600 pes­se­tes per arti­cle, el que serien, suposo que més o menys, uns 600 euros d’avui; vaja, com un sou men­sual baix. Qua­tre dècades després, el diari on col·laboro em paga 85 euros. Les polèmiques s’han esfu­mat, suposo que la gent té por. Hi ha coses que s’hau­rien de dir i no es diuen. Com ara que el Macba ha expli­cat fatal l’art con­cep­tual, perquè ho ha aga­fat com a indi­vi­du­a­li­tats, seguint les lògiques del mer­cat. En par­laré en les meves memòries, perquè tots eren amics meus i allà on eren ells hi era jo. Digues-me tu quina con­trovèrsia hi ha ara?
La seu bar­ce­lo­nina de l’Her­mi­tage.
Li diria que sí amb unes con­di­ci­ons claríssi­mes: que bus­ques­sin un altre emplaçament per dina­mit­zar un altre barri, tant me fa si és Nou Bar­ris com la part alta de la Dia­go­nal; que pre­sen­tes­sin un pla museístic amb interès artístic, i un aspecte que es comenta poc, que can­vi­es­sin de pro­jecte arqui­tectònic perquè el que pro­po­sen està des­fa­sadíssim. I el que no accep­ta­ria de cap de les mane­res és que s’hi des­tinés un euro públic, tenint com tenim els nos­tres museus.
M’ha sem­blat que encara tenia alguna cosa més a dir del Macba.
Estic dis­gus­tada perquè vaig fer-hi un dipòsit de quinze obres de la meva col·lecció, que van esco­llir ells, pen­sant que així en podria gau­dir tot­hom, i el cas és que han pas­sat qua­tre anys i no n’han pen­jat cap. Tenen un Roge­lio López Cuenca que els va dema­nar el Reina Sofía per a la retros­pec­tiva de l’artista. És a dir, que on s’ha vist és a Madrid, no aquí. Per mi això és desídia, ras i curt. Al sec­tor hi ha molt de des­con­ten­ta­ment amb el Macba. No hi he fet mai ni una trista con­ferència. Ni jo ni moltíssima gent que fa una pila d’anys que ens movem en l’art con­tem­po­rani. Ahir par­lava amb un col·lega més jove, però que ja té 50 anys, i comentàvem que a nosal­tres els crítics ens passa el mateix que als artis­tes: quan ja no ets emer­gent s’obli­den de tu i ens con­ver­tim en una mena de pre­morts. Bé, quan estàs a punt de morir sí que se’n tor­nen a recor­dar que exis­tei­xes! La meva amiga Colita va rebre una pluja d’home­nat­ges quan va com­plir els setanta i va anun­ciar que es reti­rava. “Ara han des­co­bert que he tre­ba­llat tota la vida”, em deia. Jo, però, no penso reti­rar-me: tinc corda per deu anys més com a mínim.
Abans ens ha dit que està escri­vint les seves memòries…
Penso que en un any i mig les tindré aca­ba­des. Ho faig per les dones, perquè vegin com de difícil és ser inde­pen­dent. També ho faig pels joves artis­tes i crítics, perquè vegin tot el que ha pas­sat a Cata­lu­nya i a Espa­nya. “Qui va fer l’IVAM?” “Ah, no ho sé.” Doncs va ser Tomàs Llo­rens, que s’acaba de morir, un savi total. Els joves tam­poc tenen ni idea de qui soc jo. Ho veig per les cares de pòquer que posen quan em pre­sento. Que quan te’n tro­bes un que valora el que has fet, que n’hi ha, és una satis­facció immensa.
Segueix l’art que puja?
Sí, però em dece­ben mol­tes coses perquè veig massa neo, neo, neo. M’agra­den la Núria Güell, la Mar Arza i el Jaime Pitarch. Abans que parlàvem dels con­cep­tu­als dels setanta, als artis­tes d’avui trobo que estan aïllats, no tenen espe­rit de grup.
Podríem aca­bar comen­tant l’expo­sició d’Ángel Bofa­rull a la gale­ria Artur Ramon, que ha comis­sa­riat. Animi’ns a visi­tar-la.
Vaig dir-li que m’entre­vis­ta­ries i em va pre­gar que t’expliqués un fet dramàtic de la seva vida. Amb l’Ángel ens conei­xem des del 1982 i en fa deu o quinze em va con­fes­sar que va des­co­brir que va patir abu­sos de nen. Quan tenia tres o qua­tre anys, el va vio­lar una per­sona de la seva família, de l’Opus, per cert. Ell ho havia obli­dat per com­plet fins que un dia va tenir un flaix i li van aparèixer a la memòria unes imat­ges en què es veia tacat de sang men­tre el duien a l’hos­pi­tal. Espantós. L’Ángel en car­rega d’altres, de tragèdies, com la mort del seu germà bessó als 16 anys. A ell l’art l’ha sal­vat. Ens va pre­sen­tar la Marisa de la Ciento i el vaig ani­mar a per­sis­tir en els colla­ges que havia començat a fer, i que com­bi­nava amb la poe­sia, perquè eren boníssims. Després d’uns anys difícils engan­xat a la droga, es va refu­giar a Riba-roja d’Ebre i d’aquí se’n va anar a viure al sud de França. Però en plena pandèmia, sol i sense diners, els amics li vam dir que tornés a Bar­ce­lona. I aquí és on ha fet quinze peces mera­ve­llo­ses, que s’estan venent molt bé. L’expo­sició li ha donat una nova ener­gia perquè s’ha sen­tit esti­mat. I jo, què vols que et digui, estic con­tentíssima.

El segon volum, a la tardor

‘Amazonas con pincel’ va irrompre com una alenada d’aire fresc el 2006 amb el segell de Destino, però ara Victoria Combalía no s’ha limitat a fer-ne una reedició clavada, sinó que pràcticament n’ha escrit un nou llibre. De fet, l’ha ampliat amb tantes ‘noves’ dones artistes que l’ha hagut de dividir en dos volums. El primer, el que ja és a les llibreries, arriba fins als anys quaranta del segle passat. I el segon, que sortirà al novembre, farà un recorregut per l’art de la segona meitat del segle XX. Combalía és autora d’una quinzena de llibres, dedicats a Picasso, Miró, Tàpies, l’art conceptual i, sí, la creació artística realitzada per dones.