lavanguardia.com | 21/02/2022
Maria Lluïsa Borràs, que va exercir durant 25 anys la crítica d’art a La Vanguardia (1977-2002), va afirmar arran d’una exposició al Museu de Sant Pol de Mar ara fa vint anys que “les pintures de Dominica Sánchez són en realitat paisatges interiors, una pintura de clima, de sentiments, d’estats emocionals”. I aquests paisatges íntims i espirituals fets amb carbó i pigments de pastel tornen ara a l’Espai d’Art Artur Ramon per celebrar aquesta efemèrides.
Mònica Ramon, que ha comissariat l’exposició, ha volgut retre un doble homenatge: a Dominica Sánchez (Barcelona, 1945), una artista més coneguda en l’àmbit del col·leccionisme i les galeries que no del gran públic, i a Maria Lluïsa Borràs, una de les seves descobridores, de qui es compleixen dotze anys de la seva mort a Palafrugell i vint d’aquella ressenya en què descobria l’espiritualitat de la pintura de Dominica Sánchez i la posava a l’estela d’una tendència que Miró i Tàpies havien reivindicat en la pintura catalana.
L’exposició també és un homenatge a Maria Lluïsa Borràs, que durant 25 anys va ser crítica d’art a ‘La Vanguardia’
L’exposició Dominica Sánchez. Obres des del 2002 , que estaràoberta a la galeria Artur Ramon Art fins al 4 de març, mostra una trentena d’obres, entre pintures (les que va presentar el 2002 a Sant Pol de Mar) i dibuixos i escultures de la mateixa època o posterior. Unes obres amb una arrel cubista que han passat pel filtre de l’austeritat i l’autenticitat que l’artista cerca en el seu procés creatiu. “Les escultures –explica Dominica Sánchez– les faig sempre a partir d’un model en cartró retallat i després les trasllado al ferro. Abans, amb l’ajuda del meu germà, que era manyà, i ara amb un petit taller de Sant Iscle”. Són escultures petites, geomètriques, que combinen perfectament amb els seus dibuixos i pintures. Les peces, que provenen de l’exposició del 2002, són pastels sobre fusta, de 122×122 cm, i destaquen per una gestualitat espontània. Maria Lluïsa Borràs hi veia enllà del seu caràcter introspectiu una evocació de la naturalesa.
Dominica Sánchez no ha sigut molt prolífica en entrevistes ni a explicar el seu curriculum, i de fet la seva carrera artística arrenca tard. No va fer la seva primera exposició fins a l’any 1981, amb 36 anys, a Calella, on vivia. És llavors quan comença a dedicar-se professionalment a la pintura, tot i que des de jove s’hi havia bolcat. Va anar a la Llotja dels 16 als 20 anys i després a una escola de gravat a Calella, població on durant un temps va tenir també una botiga de terrissa popular.
L’any 1989 exposa a Barcelona i comença a treballar amb la galeria Tom Maddock. A partir de llavors, dues fites marcaran la seva carrera. A finals dels noranta arriba a un acord amb la marxant i mecenes Denise Levy, de París, per qui treballarà en exclusiva tres anys. I el 1994 rep una beca de la fundació Pollock-Krasner de Nova York.
Tot i que ha pogut viure de la seva pintura, la seva obra no és present als museus catalans. “És cert –afirma–, però mai he pensat d’arribar lluny, ni a fer retrospectives, la meva immediatesa era exposar. La casualitat va fer també que la Maria Lluïsa Borràs vingués a conèixer el meu estudi i s’interessés pel que feia. I ara estic satisfeta perquè la Generalitat m’ha comprat una peça per al Museu de Cerdanyola, on vaig exposar quan es va inaugurar”.
Quan se li pregunta si creu que ha patit una discriminació de gènere, afirma que almenys no n’és conscient. “Una vegada quan em vaig presentar a una galeria em van dir que quan tingués els fills més grans em podria dedicar al màxim a la pintura, però més que un problema per ser dona he patit les dificultats que tenim tots els artistes per tenir presència”.
