La casa de la Davallada

Part de la meva infantesa son records de la casa de la Davallada al cor de la Vila. Mai no es pot tornar a l’escenari del record i jo ho vaig fer fa un any i m’apanedeixo. Només queden les parets d’aquella casa on, malgrat tot, vaig ser feliç. Una casa llarga i estreta. Com un gravat d’Escher, unes escales empinades et portaven als diversos pisos. Al primer replà hi havia un lavabo de cortesia amb rajoles quadrades i blanques on m’amagava poc abans que es destapés el xampany. El primer pis conduïa a les habitacions i recordo la dels meus avis presidida per un llit d’Olot, fusta pintada en verd amb una escena religiosa al bell mig, hi havien rosaris i un quadre del d’un sant Francesc intrigant de Pere Pruna. La meva estança reproduïa un camarot de vaixell, una llitera dins d’una boiserie de roure, i s’accedia al llit a través d’unes cortines de vellut tintorettianes i somniava que vivia entre pirates. De la resta de pisos en recordo ben poc, salvant l’estudi amb una biblioteca estimable i mobles d’alta època i unes talles barroques que imposaven un respecte antic. No podria assegurar que des de l’estudi s’accedís al terrat o des d’un pis més alt però el terrat em semblava enorme i no deuria ser massa gran, presidit per un sofà-gronxador de dues places tapissat mediterràniament. Tampoc recordo massa flors o plantes, a diferència del jardí tropical que inunda la casa ara, les finestres i portes de la qual han estat emmarcades per una falsa interpretació del blauet sitgetà. L’autèntic pati blau és el que donava a la cuina a la planta baixa i no era blau sinó blanc amb les parets encalades i un pou i una taula amb unes cadires de ferro blanc on esmorzàvem els llonguets encara calents que l’àvia portava de can Avalleneta. El menjador estava presidit per una taula espanyola i un quadre de vaixells d’Alexandre de Cabanyes i es bifurcava en dos petits racons com si fossin coves. Un donava a un quarto de reixa i es on fèiem l’aperitiu entre bitters violetes i l’altra tenia una llar de foc i semblava un espai que més tard vaig reconèixer a les illes i llavors l’utilitzàvem ben poc, ornament arquitectònic.

De la casa de la Davallada recordo una vida familiar i personatges que porto lligats a la memòria, com la Pepita que vivia allà on el carrer es fa més estret i de nit sentia el soroll de les rodes dels cotxes lliscant per les pedres erosionades i la Rosita, veïna que vivia just al davant i que quan ens veia ens petonejava amb efusivitat rural mentre ens deia: no tengas asco que llevo la cara limpia, la qual cosa em deixava perplex: s’havia rentat la cara perquè nosaltres arribàvem o sempre la duïa neta, em preguntava.

Sé que per anar de la platja de sant Sebastià a l’Ajuntament no he de passar per la Davallada,-mai no recorreré/recordaré el passat-, sinó enfilar Fonollar cap el Racó de la Calma vora el Cau Ferrat i mirar de reüll el carrer que porta a la façana on vaig passar la primera part de la meva infantesa. Una casa és, en part, una vida i no s’ha de retrocedir mai perquè el passat fa mal perquè no el tornarem a viure, un temps mort en nosaltres encara vius, ruïnes de la nostra biografia, nostàlgia pura.

 

Artur Ramon Navarro