Variacions de Tintorettode Jorge R. Pombo

2018 Conmemoración del V centenario del nacimiento de Tintoretto

La utilització de pintures clàssiques per a la meva recerca pictòrica va començar el 2005, amb el Crist a la Creu de Velázquez, i va continuar després amb altres mestres, com ara Caravaggio, Tiziano, Guido Reni, Guercino, Tintoretto, Delacroix… Ho concebo com un exercici conceptual d’apropiació. Una proposta contradictòria, d’homenatge i vandalisme alhora. Amb la lluita de contraris com a camp de joc, com a plantejament de base de cadascun dels meus quadres, en els quals enfronto la imatge figurativa amb processos d’abstracció pura, la narrativitat amb el gest alliberat, allò controlat amb el que és arbitrari.

En les meves sèries de variacions de clàssics busco el motiu del meu quadre dins un quadre d’un altre artista. Metapintura. Em sembla inspirador apropiar-me d’una imatge amb identitat pròpia, amb un codi estètic i un gust que van caducar fa segles, que ningú no utilitzaria per explicar el món d’avui dia. Pintar una imatge del context real en què visc suposaria un diàleg amb el meu entorn; d’altra banda, utilitzar una pintura de fa gairebé 500 anys i repintar-la és un posicionament entre el purisme i l’endogàmia. No pinto les emocions derivades d’una imatge del meu entorn sinó que em nodreixo de les emocions que emanen d’una imatge pictòrica pretèrita, d’un codi creat per algú altre i que té a veure poc o res amb la meva època, com tampoc amb la meva manera d’entendre l’existència.

Construeixo a partir d’una actitud, la de repintar, en lloc de pintar amb una tessitura romàntica. Miro d’evitar el dictador intern que desitja dominar totes les fases de la producció d’una pintura. Utilitzo solament la pell d’una pintura antiga, la primera capa; l’estil del Cinquecento, que explica una escena de manera figurativa. Després intervinc en la superfície amb un gest pictòric de naturalesa abstracta, gairebé de pintura d’acció, amb dissolvents en els quadres a l’oli o bé amb foc en els dibuixos al carbó. Com l’alquímia, entesa en un sentit metafòric, que utilitza el foc com a instrument transformador, no destructor.

Esborro imatges, afirmant-les alhora que les elimino. En difuminar-les de manera capritxosa amb el dissolvent provoco que l’atzar intervingui en les decisions d’acabament del quadre, emfasitzant l’aspecte líquid de la disciplina, mirant de respectar la dinàmica de la natura pròpia dels tolls de pintura. De vegades empro el corró com a autoafirmació de la pintura, però des de fora de la cultura. Considero útils els instruments dels pintors que no actuen amb una finalitat intel·lectual, com ara un pintor de parets, que pinta com jo però sense pretensions intel·lectuals; solament omple de color una superfície sense romanticisme, sense cap acció heroica. Aquesta és la causa per la qual faig servir el corró, gairebé sempre amb blanc, de dalt a baix i d’esquerra a dreta, exactament igual que els pintors de parets. És un exercici de buidat de continguts emocionals, que reforça la idea que la dimensió física de la pintura va més enllà de la paraula, dels conceptes que sostenen les teories artístiques; la simple consciència que pintar també pot ser el gest humà simple, mecànic, de cobrir una superfície amb pintura blanca per tal d’alleugerir-ne la pesantor. De la mateixa manera que algú pinta de blanc les parets d’un pis al qual s’acaba de mudar per fer-lo seu, com un gest d’apropiació de l’espai.

Col·loqui entre Paola Marini i Jorge R. Pombo