La galeria presenta una mostra que posa en diàleg dos artistes separats per un segle però units per una mateixa pulsió pictòrica: Francesc Gimeno (1858–1927) i Jaime Súnico (n. 1963). Dos creadors que entenen la pintura com un acte radical de veritat, matèria i emoció.
Francesc Gimeno, figura singular de la pintura catalana del tombant de segle, destaca per la força realista dels seus retrats i paisatges. Els seus autoretrats intensos, les escenes íntimes de la seva família i els paisatges del Tibidabo o Torroella revelen una mirada honesta i profunda, pròpia d’un “pintor de raça”. La seva obra, matèrica i visceral, connecta amb una tradició que va de l’últim Rembrandt a Lucian Freud.
Jaime Súnico, artista barceloní contemporani, continua aquesta herència amb una pintura d’espàtula que converteix el color en volum i energia. Els seus retrats, treballats en capes denses, capten l’ànima dels seus models —des de monjos de Montserrat fins a figures del seu entorn personal— i projecten una intensitat visual que atrapa l’espectador. Com Gimeno, Súnico recorre sovint a l’autoretrat com a espai de veritat i confrontació.
Aquesta exposició reuneix els dos artistes cara a cara, mostrant com, des de llenguatges i èpoques diferents, comparteixen una mateixa idea: la pintura com un gest pur, valent i essencial. Una celebració de la força subversiva de la pintura, des de la Catalunya del 1900 fins a la Barcelona contemporània.
