Els dinars del patriarca

Puntual, el patriarca organitza la taula just quan toquen quarts de tres de la tarda. Els fills han guanyat trenta minuts als costums familiars i ho han fet amb el sistema de la gota malaia, és a dir, sense puntualitat, civilitzadament, sense insubordinació. Ara es dina a les tres, l’hora de la concòrdia. A la cuina, la dona del patriarca arregla els darrers preparatius. No hi ha feina més desagraïda que aquesta: la preparació dura tot el matí i la consumició es despatxa en vint minuts en els que amb sort algú dirà: “està bo aquest pollastre”, mentre es cruspeix un conill. Les dues filles ajuden, diligents, a la mare amb els automatismes apresos d’anys de representar la mateixa funció. Els fills fan veure que posen la taula i compleixen amb els nous temps de fingida paritat. Les joves copien mimèticament a les dones de la casa mentre els gendres o no hi son o arriben tard i quan ho fan com a molt mouen quatre cadires del porxo a l’era. Observar com prepara el dinar la família del patriarca és una experiència sociològica de primer ordre: la importància de cada membre de la família ve dictada per la seva implicació en el treball, com les formigues.

A les tres en punt es dina al jardí. Hi ha dos taules. Una, pels menuts i una pels grans i normalment dos menús. La dels petits és una amalgama de sala bolonyesa o beixamel entre crits i sobtades interrupcions per culpa de les abelles que desperten una freudiana reacció que consisteix en cridar i aixoplugar-se sota els pits dels pares. Mentre, els grans dinen i les converses xoquen frontalment com si fossin transportades per autos de xoc: la conquesta del silenci. Fa temps que en aquests dinars cal aprendre a ser molt ràpid, no s’hi val divagar, que de la idea a la paraula no passi més d’una dècima de segon perquè sinó estàs perdut, mut. Per sort, el patriarca no monopolitza les converses, ni fa callar als demés. Assenteix i riu i puntualitza i és generós amb els temps d’intervenció dels altres perquè sap que la seva posició patriarcal li dona un temps propi que pot utilitzar com vulgui. Té un as a la manega i juga bé les seves cartes, sense recrear-se. Els fills han aprés el funcionament de la partida i juguen de similar manera amb aquella complicitat fraternal que permet un esgrima verbal apassionat però que mai no toca de mort. Els sobrevinguts, amb llurs graus de veterania, intervenen prudentment, llevat d’un que li agrada agafar-se més temps del que li pertoca però que intenta utilitzar-lo amb enginy i humor. Dins de la generalitat de les converses, diríem que cada membre de la família té una especialització: la feina, la política municipal, les motos, la crítica sistemàtica del proïsme quan aquest no hi és (l’absència es penalitza) o els viatges sempre tan exòtics.

A mi, però, el que més m’agrada és analitzar el paper de la dona del patriarca. Ella és el motor silenciós de tot plegat perquè sense la seva dedicació no hi hauria dinar, sense l’amor amb el que ha elaborat els plats, no passaria res. Cuinar és estimar sense paraules. A vegades, davant el desordre de la conversa i alguns monòlegs inacabables pren el rol de moderadora i fa callar a alguns perquè parlin els altres: actua com una mena de Robin Hood en temps sense silenci. Però tot va molt ràpid i la vida flueix intensament entre plat i plat i no suporta quedar-se fora dels grans temes que es parlen als entreactes . Li sembla que parlen a la seva esquena i els posa a tots en pausa.

Llavors, l’esperen i segueixen parlant fins que arriben les postres i els cafès i les sobretaules infinites amb les galetes Birba que l’àvia o el gendre pilota han portat, sobretaules embolcallades pel fum dels cigars i regades per la dolçor d’estiu del moscatell.

Els dinars del patriarca son efímers però la seva memòria és perdurable: espero que el patriarca en pugui fer molts més i que jo els pugui viure o, al seu dictat, escriure.

 

Artur Ramon Navarro