“Al principi eren la garlanda i el nus”. Gottfried Semper considera que una “garlanda és el primer exemple d’objecte tèxtil”, mentre que el nus “és el símbol de la tècnica més antic, al mateix temps que és l’expressió de les primeres idees cosmogòniques que s’han fet dins la humanitat”. Aquesta afirmació estableix en certa manera el principi que regeix la transformació als anys 60 del tapís en el que ara anomenem “art tèxtil” o “creació tèxtil”. El tapís es desprengué del mur i de la servitud vers pintura per abraçar la possibilitat d’establir-se com a disciplina específica dins les arts, connectant al mateix temps amb els orígens.
Aquest va ser un procés en plena postguerra mundial en què el tapís abandonà el cartró de Gobbelins per iniciar una singladura pròpia amb Jean Lurçat al capdavant i altres artistes que seguiren aquesta via oberta, com per exemple Grau-Garriga. L’informalisme com a tendència que propicià l’ús de gruixos, volums i incorporació d’objectes al sí del tapís ajudà a aquesta evolució del tapís com a modernitat singular en les arts del segle XX que acabà, finalment, per desterritorializar-se de la paret per abraçar l’espai i convertir-se en escultura, instal·lació i un llenguatge alternatiu a la subordinació del tapís a la pintura.
Al mateix temps, i fruit d’aquesta evolució, nasqueren altres posicions dins del tapís contemporani, majoritàriament executat per dones artista, que presentaren a la Biennal de Lausana, creada el 1962, les seves creacions. Aquesta biennal va ser fins a l’any 1995 l’aparador internacional del que s’esdevenia en l’àmbit de l’art tèxtil contemporani, avui arxiu indispensable per estudiar l’art tèxtil del segle XX. Catalunya hi va tenir un paper rellevant amb la participació dels artistes Josep Grau-Garriga, Aurèlia Muñoz, Maria Teresa Codina i Marga Ximénez.
Aquestes noves tendències valoraven, sobretot, les matèries naturals, el cotó, el jute, l’espart, la dimensió de l’espai circumdant, així com les tècniques primitives d’altres cultures no occidentals, com de l’Àfrica, l’Amèrica Llatina o l’Orient. Colors naturals, tendència al minimalisme, a deixar al descobert les característiques dels materials amb tota la seva nuesa, en un apropament a una dimensió originària i mínima del tèxtil. No es pot oblidar l’influx dels viatges de Claude Lévi-Strauss en clau etnològica a societats primitives com el Brasil, i la reflexió sorgida d’un maridatge entre etnografia, filosofia i estructuralisme que a França va tenir gran predicament. D’aquest intent de retornar a l’art un valor ritual naixien aquestes noves tendències de l’art tèxtil que André Kuenzli bateja amb el nom de La nouvelle tapisserie (1973) en un llibre que ha fet història. Artistes com Aurèlia Muñoz, Jagoda Buic, Sheila Hicks o Maria Teresa Codina en serien representants. Un camí que també obre el camí a l’ús del paper com a matèria tèxtil natural. Aquest retorn a les cultures primitives estableix una connexió entre el tapís i les artesanies, que a Catalunya representa molt bé l’interès del FAD dels anys 70 i 80.
Però també el tapís s’obrí al brodat, al cosit, al món del vestit, a la catifa i a tot el que té a veure amb la fibra tèxtil, natural o artificial. Avui és un art sense límits que accepta tot el que té a veure amb la matèria tèxtil i en part ha deixat de ser una disciplina específica per fondre’s amb l’art de gènere, on el tèxtil és part intrínseca del seu discurs.
Després de dècades en què les arts visuals de dimensió conceptual, fotografia, vídeo, arts digitals, han ocupat els museus més importants del món, ressorgeix un interès per l’art executat amb matèries i aquí el tèxtil, juntament amb la perspectiva de gènere, ha trobat darrerament un lloc en museus com el MoMA de Nova York o el Museu d’Arts Decoratives de París, que han posat de nou l’accent en la importància de l’art tèxtil.
A Catalunya i a l’estat espanyol va caure en l’oblit a inicis dels anys 90, essent una de les últimes manifestacions d’exportació internacional de la creació tèxtil del país l’exposició Espace/Création Textile. La tapisserie en Espagne aujourd’hui a Europalia 1985, a la Triennal Textilia a Vicenza el 1991 i a la presència de Marga Ximénez a l’última Biennal de Lausana el 1995. Recentment, Sant Cugat ha posat en funcionament Can Quitèria com a museu de l’art tèxtil que reuneix la creació catalana des de l’època de Tomàs Aymat fins a l’actualitat i el MNAC ha acollit una exposició i una donació d’obres d’Aurèlia Muñoz.
Aurelia Muñoz, Ocells i miques, 1972
Marga Ximénez, Escritura, 1981
L’aposta de la galeria Artur Ramon
Ara, la galeria d’art Artur Ramon reprèn el fil d’aquest oblit en l’àmbit del mercat de l’art amb una suggeridora exposició titulada Laberints i textures, comissariada per Sílvia Ventosa, amb la presència d’artistes que representen la creació actual en l’art tèxtil: Carla Mañosas, Aurèlia Muñoz, Francesca Piñol, Pilar Sala, Amparo de la Sota i Marga Ximénez. Però no es conforma a presentar la contemporaneïtat, sinó també a fer-ne una comparació amb peces primitives com la catifa turca de Konya (Anatòlia), amb dibuixos en ziga-zaga executada amb la tècnica soumak diferent del nus turc, i una sèrie de teixits Kuba del Zaire del segle XIX, faldilles femenines emprades en danses rituals que es lligaven a la cintura, una meravella que podria haver enamorat Paul Klee i inspirat les seves pintures. La tendència als motius abstractes i geomètrics d’aquestes obres tèxtils primitives es comparen amb gravats de Chillida i amb els dibuixos d’Aurèlia Muñoz, esbossos de la seva magnífica sèrie d’escultures Ocells-Estels de 1980.
Amparo de la Sota ofereix un seguit de brodats laberíntics, estructures geomètriques en brodat i ganxet amb robes de casa usades, mentre Pilar Sala se cenyeix a la matèria pura vegetal, com el teixit de palmera, en què el material i la forma que permet de treballar-lo en alt lliç determina l’estructura del teixit, geomètric, mínim, i per més que hi introdueixi sisal, cotó i seda, la matèria vegetal de la palma és determinant, com a l’obra Teixit de palmera gran (2001). Francesca Piñol hi presenta obres de petites dimensions, equiparables a joies tèxtils, però al mateix temps exhibeix una peça de gran potència com és Keep an eye on, en jute, cànem i lli, realitzada amb jute que va tenyir Aurèlia Muñoz. El seu treball en general es distingeix per l’ús de la tecnologia digital jacquard a l’execució manual. Per la seva banda, Carla Mañosas representa en tèxtil l’escorça dels arbres, aportant una dimensió escultòrica a l’obra Murmuris (2018). Marga Ximénez hi presenta Escritura (1981), una obra molt primerenca en la seva carrera i alhora avançada, de lli natural i seda, en què el teixit es deixa veure en el trajecte de la seva execució, com una escriptura en bandes que s’entrecreuen entre elles construint un paravent.
Pilar Sala, Texit de palmera gran, 2001
Carla Mañosas, Murmullos, 2018
Aurèlia Muñoz obre i tanca aquesta exposició de Laberints i Textures com a pionera d’aquesta tendència de La nouvelle tapisserie en què la seva figura reivindica l’obertura del tapís vers el patchwork, el macramé, l’origami japonès, l’ús de les matèries naturals i la reivindicació de l’artesania en totes les seves manifestacions tèxtils, essent reconeguda arreu del món i en diversos museus. Diverses peces en macramé de la sèrie Ocells i miques (1972) la representen, al costat de diversos dibuixos ja esmentats de la sèrie Ocells i estels (1980).
És una bona iniciativa de la galeria Artur Ramon aquesta obertura envers l’art tèxtil que altres països, com Suïssa, fa anys que cultiven, i més tenint al país bones artistes que representen aquesta pràctica des de la perspectiva de gènere.
A la portada: tres peces de Francesca Piñol.
