Dibuixar Manhattan Dia VII: Meatpacking

No podia començar millor el dia. Poso la tele mentre esmorzo i a la CBS apareix Jaqueline Bisset, una de les meves actrius preferides. M’agrada com ha envellit sense passar pel bisturí: una dona bella i intel·ligent. Reivindica la bellesa interior i té mèrit perquè ho fa en un programa que es diu “The doctors” a contra-corrent i al costat de dues dones tan operades que no es deuen reconèixer quan es miren al mirall. Recorda com el seu pare li va dir que la bellesa et ve donada per genètica i que calia que es formés com a persona. I aclara que el món seria molt millor si les persones deixessin de veure les parts negatives dels demés i comparar-se i contrastar sempre des del prejudici. Llàstima que la televisió aquí és el que hi ha entre els anuncis i cada cinc minuts la tallen amb l’allau comercial: Coming up next…Veient aquesta televisió entens la nostra. Molts dels nostres professionals s’han inspirat en ella. Els magazines de Josep Cuní venen directament d’aquí i els late-shows que feia  l’Andreu Buenafuente també.

NY

Caminant m’adono que hi ha un gust per retolar amb lletres capitals les façanes de les cases. Just davant del nostre hotel hi ha un edifici que porta inscrita a la pell: “Manhattan. Eye. Ear and Throat Hospital” . Estic tranquil, si m’encostipo creuant el carrer ho tindré solucionat. A la cinquena avinguda amb la seixanta hi ha un rètol millor: “Love your neighbour as yourself”. Em recorden els lemes del nostre Noucentisme, alguns dels quals em van arribar molts anys després cada dia escrits a la pissarra de l’escola per l’entranyable Srta Ibáñez (ACS).

Dinem amb l’Antonio Múñoz Molina i la seva esposa Elvira Lindo, també escriptora. Fan una parella excepcional. Parlem de moltes coses com si ens coneguéssim de tota la vida i ens acabem de conèixer. Ens porten a un restaurant molt newyorker (Swifty’s, 1007 Lexington Avenue entre la 72 i la 73), un ambient encara no pertorbat per l’homus turisticus.

Per la tarda passa la conservadora de la Morgan Library. Li agraden els caps de Bayeu. Està obsessionada amb els estats de conservació. Les obres arribem com arribem amb els accidents del temps i dels mals o bons restauradors. Aquí volen que siguin perfectes, com acabades de fer. Es nota que és un país nou, sense història. El desconeixement de l’art espanyol és enorme. Fora dels grans noms, -Velázquez i Goya principalment-, no saben res. I costa molt explicar de bell nou qui és qui, les històries.

NY

Acabem al dia amb un sopar al Spice Market (403W 13th St) amb unes amigues de Madrid. Està al districte de Meatpacking que s’ha posat de moda. Per sort, no surt la qüestió catalana. Sembla que sopem dins d’una pagoda al Nepal. Tot molt fashion. Menjar bo i abundant. Sexy atmosphere.

I abans d’anar a dormir celebrem que estem a NY prenent la darrera copa al bar del Carlyle (Madison amb la 74). Ens submergim en la ciutat dels anys trenta. Jazz i gent molt rica i les parets amb frescos naïfs. Ens porta a l’apartament un taxista de Ghana que està desitjant retirar-se al seu poble i fer de pagès. Diu que els dos millors equips de futbol africans son Ghana ( escombra cap a casa seva) i Costa d’Ivori. Ens donem la mà. Li desitjo sort. Ell també va cap a casa a dormir després de disset hores de treball a Manhattan. L’espera un plat a taula que li ha posat la seva dona al Bronx.

Mentre pujo amb l’ascensor de l’hotel recordo la bella Jacqueline a Class. Com m’hagués agradat ser Rob Lowe!.

Bon dia o Bona nit.