Dibuixar Manhattan Dia V

2.1.14 

IMG_6351Últim dia a la galeria (quin rodolí m’ha sortit sense proposar-m’ho). Això s’acaba, sí, i s’acabaran aquestes cròniques fins l’any que ve, si Déu ho vol. Surto per dinar i em trobo creuant Madison i la 80 a Woody Allen que va acompanyat de la que va ser filla adoptiva i ara és la seva exòtica dona. Va parlant amb aquella veu que hem sentit mil vegades. L’acompanya també una dona alta, guapa i rossa que no puc identificar. No m’atreveixo a treure el mòbil i fer una foto. Estic al seu barri i em sembla impertinent. Miro el grup un cop han travessat el carrer i Allen sembla un avi que va arrossegant les cames com avançaria un d’aquells tractors que treu la neu.

A la tarda enfilo el Whitney museum que no coneixia. I em decepciona. Només val la pena la cinquena planta dedicada a l’art nord-americà modern. Stuart Davis o les seves visions postcubistes que acaben amb l’abstracció geomètrica. Colors de Valmier barrejats amb mantega. Ray Liechtenstein i aquesta cosa del Pop que mai no li he vist el què. Els retrats homoeròtics d’Alice Neel entre els que sorprèn el d’Andy Warhol amb el tors nu i les cicatrius a la panxa sobre la faixa. El classicisme hel·lènic d’Elie Nadel. I sobretot, Edward Hopper. Els primers quadres a París massa a prop de Degas i Manet als anys trenta, l’autoretrat amb barret i quadres icònics plens de llum i soledat. Sempre m’ha sorprès que les seves dones son joves i semblen putes. Hi ha un rerefons de Lolita que planava per l’aire en aquells anys, la fascinació de la dona-nena que avui estaria molt mal vista. Em fascinen els paisatges mexicans de Georgia O’Keeffe i els seus cranis envoltats de flors. Natures mortes oníriques. Hi ha un paisatge de muntanyes de fang que sembla talment els que pintava Togores pels mateixos anys. La qual cosa explica que molts dels nostres pintors estaven fent el que es feia en els seus temps; altres, la majoria es van passar la vida fent rewivals.

La quarta planta està dedicada exclusivament a Calder, un poeta. Formes i colors (especialment el negre i el vermell) en escultures i mòbils i dibuixos de papers generosos. Calder és un gran i aquí ho van saber apreciar. Per això no és gens estrany trobar-te obra seva monumental mentre passeges per Manhattan. Obres que decoren els grans edificis corporatius com els nans de pedra ho fan amb les torres de cap de setmana dels nostres burgesos.

La resta del Whitney no té massa interès com acostuma a passar amb els museus d’art contemporani o les galeries de la mateixa cosa de Chelsea que només s’aguanten per l’arquitectura de maó, brutalista. Quan en un museu t’interessa més l’arquitectura que els quadres, mala cosa. Per això mai no vaig al MACBA. Quan estic a punt de deixar el Whitney empipat, em trobo amb un conjunt de fotografies interessants de Edward Steichen dels anys vint i trenta. M’agrada retrobar-me amb celebrities d’aquells temps: Tomas Mann, Dolores del Rio i especialment la mirada de vampiressa extraordinària de Marlene, sensualitat en estat químicament pur. Només per aquesta imatge, ja ha valgut la pena la visita.

Passejo per Times Square i tot ho domina l’ambient excitat i hortera de la Superbowl. Demà juguen les àguiles de Seattle i els Broncos de Denver a New Jersey. M’assabento que a Nova York van amb Denver perquè el quarter-back, Manning, és el germà del que juga aquí. Miro de trobar entrades de teatre per demà: missió impossible. Molts teatres no fan funció perquè saben que el país estarà pendent de la Superbowl. L’esport per sobre la cultura, as usual everywere.

Per raons estrictament familiars, em passo per American Girl, una botiga de quatre plantes a la cinquena avinguda dedicada a les nines. Nines, robes, accessoris, perruqueria,…  Val la pena veure-ho per creure-ho. El capitalisme en versió Liliput. Surto corrent després d’haver-me firat (debilitat d’una pare gran amb una filla petita) i busco refugi en la llibreria del davant on compro Monumental’s men, el llibre de la pel·lícula que s’estrena molt aviat ( a finals de mes a casa nostra). Clooney, Damon, etc, recreant els soldats americans destinats a Europa a salvar el patrimoni que els europeus no van saber salvar durant la Segona Guerra Mundial, un tema que sempre m’ha interessat.

Cau la tarda i tanquem l’exposició. Estem contents. Feina feta. Podria haver anat millor, sí, però també pitjor. L’experiència és molt positiva. I ja tinc el cap en Maastricht…

3.1.14

IMG_6377Per acomiadar-nos de Nova York no hi ha res millor que anar al Central Park. Dia gris, trist però els esquirols segueixen movent-se nerviosament com Messi.  Em sento en un banc i veig els gratacels reflexant-se en el mirall del llac gelat. La imatge que projecten sembla antiga. Busco aquestes imatges reflexades per a la ciutat perquè viatjar és viure en un joc de miralls on no saps on acaba la realitat i comença el somni. Reflexiono. Han passat només tretze dies d’ençà que vem arribar i sembla un any perquè quan estàs vivint i treballant fora la vida es comprimeix, es fa més intensa. La rutina allarga la vida. El canvi la compila. I tot passa molt despresa…el temps s’esvaeix…

Ja sé que sona a tòpic,- I am sorry– però no canvio la nostra vida a casa nostra amb aquesta. Ja no és qüestió de millor clima, millor menjar, sinó simplement d’un ritme diferent, d’una menor intensitat emocional amb la feina. Aquí son autèntics workoholics i no saben estar sense fer res. Arriba el cap de setmana i segueixen fent coses. S’apunten a ioga o cursos de jardineria o van amb bici o fan boxa. A ningú se li acudeix que una part essencial de l’oci és senzillament no fer res. Diríem que hi ha una valoració del temps en termes sempre econòmics. No en termes de benestar. I això provoca estrès i depressió i una manca d’afecte increïble. Quan arriba la nit moltes de les cases d’aquesta ciutat son una invitació a la desesperació. Aquesta sentit de soledat, d’aïllament, l’han experimentat molts viatgers aquí. Recordem els poemes de Lorca a Nova York…Eren els temps de la gran depressió, més o menys com els nostres…

Les llums de Times Square son el simulacre de la felicitat. La felicitat consumista i absurda. Llums, colors, moviment. I darrera, no hi ha res. Tot és un decorat. No hi ha vida sota les fitxes de domino que parlava Julio Camba.

Per tancar el cercle sopem a China Funy i una cambrera sortida de l’exercit de Mao, antipàtica com ella sola i amb un anglès per a especialistes amb fonètica oriental, ens porta uns plats raríssims… De postres, un arròs amb llet amb flors de lotus que no sé encara com he pogut acabar-lo. Demano el compte i ens porten el surprise cake i el meu no pot ser més adequat: “no és la voluntat de guanyar, sinó la voluntat de preparar-te per a guanyar el que marca la diferència”.

IMG_6369La voluntat de preparar-se, de formar-se, d’aprendre i de cercar sempre la bellesa. Només la bellesa, -la celebració de la vida a través d’ella-, sí, pot donar-nos escalfor en aquests temps tan freds. I més quan de sobte la trobes per atzar. Com ara que sortint del trist restaurant xinés,- un Hopper amb llums ataronjades-, és quan veig aquesta fotografia meravellosa darrera la reixa d’una galeria que està tancada. No sé de qui és i no m’importa. M’agrada la imatge i no el nom de qui hi ha al darrera. Una dona nua i bella. La imatge de voayeur d’ella com va arribar al món és la metàfora de la bellesa que apareix quan menys te l’esperes, sense fer soroll, de manera senzilla però sòlida, mentre la ciutat continua soluble desllaçant-se en el temps. A Times Square els fans de Denver guanyen d’una proesa que no han fet…Ens identifiquem amb la victòria, amb guanyar, amb la voluntat de guanyar i no ens preparem…

Arribo a l’hotel i per televisió m’assabento que ha mort l’actor Philip Seymour Hoffman a la meva mateixa edat, 46 anys. El vaig veure interpretant el venedor a l’obra de Tennesse Williams, La mort d’un venedor, fa dos anys en el teatre Barrymore on avui he tornat buscant entrades. L’han trobat mort al seu apartament envoltat d’heroïna. El recordo també interpretant Capote de manera magistral. I darrerament a The Master. Tot és molt fràgil….La fama, l’heroïna barrejada amb alcohol,…i un dia travesses la línia i et ve a buscar la barca de Caront…Descansi en pau….

La nit arriba a un Manhattan que pren aquesta fesomia de Gotham esperant a Batman. Crec ha arribat ja el moment de marxar i deixar aquí aquesta història.

Fi

o com diuen aquí:

The end