Dibuixar Manhattan Dia IV

30.1 .2014

la foto1Les ombres es retallen entre els edificis de maons marrons de Park Ave. Hem quedat amb una galerista privada que viu en un edifici amb porter amb gorra de plat, un home grassonet que deu parlar espanyol i que acaba de carregar un ram de roses en un cotxe tant brillant que les llantes reflexes l’acera encara nevada. Torno a veure les planxes taronges, miralls que ens deixen veure uns arbres romàntics, piranesians. Son al mateix lloc que estaven ahir al vespre. Mentre les torno a fotografiar (ahir van quedar amb poca llum) passa una dona vestida de pell com un dels esquirols que salten d’arbre en arbre a Central Park.

La galerista és una esnob (una més) i porta el nas tan operat que li veig l’enteniment. Obres de firma i cares. No m’interessa. Busco peces que com imants em puguin atraure sense fixar-me amb els noms o els preus, això és secundari. A més no m’agrada la frivolitat que envolta tota aquesta gent dels Hamptons que et miren com si fossis una rata que s’ha colat en el seu apartament. Baixo l’ascensor folrat de fusta bona com un Rollce i penso perquè he vingut.

Torno a la galeria i pujo l’ascensor més lent de la ciutat mentre llegeixo el què va escriure Francis Neuman fa temps, just quan ocupava la galeria que ocupem ara nosaltres. Un petit text que penja a l’ascensor com la cartel.la d’un dibuix. Quan he acabat el text, arribo. Em recorda l’ascensor de l’apartament que llogo a París, estret com una caixa de morts. Allí, amb el temps d’un parenostre arribo a casa tal com em va ensenyar el meu veí i amic, el gran Silvestre.

Els dies passen més ràpids enguany perquè tenim més gent visitant-nos a la galeria. Han passat els curadors de quasi els millors museus del país i alguns col·leccionistes que viuen en aquest districte que està considerat el que té la renda per capità més alta del món.

Rellegeixo les cròniques que us envio ja publicades i m’adono del mal que fa el corrector de l’ordinador. El pobre Bobby Short és carlista (la qual cosa té gràcia) i no té carisme com havia escrit. Li preguntaré al Carles Masvidal si en tenia noticies d’aquest carlista, petit i amb carisme que té un carrer al cor de Manhattan. Ell ho sap tot del carlisme i el seu nom ho avala.

la fotoAquest vespre no tinc compromisos i agafo un taxi per anar al paradís de The Strand, la meva llibreria preferida a NY. Quatre pisos plens de llibres. M’hi passo tres hores perquè tinc la sort d’anar sol (ningú m’ha d’esperar i jo no em neguitejo). Vaig directe a la planta segona i compro algunes rareses. Un dels primers catàlegs de Goya al Met (1936), una vella publicació sobre Guericault, alguns dels catàlegs de Barceló a Aquabella on es reprodueix el retrat que em va fer, un Caravaggio de Sgarbi and so on. I alguns llibres de poemes d’Auden i Eliott en edicions molt boniques. Un calendari de papallones nord-americanes que sempre tenen més colors que les nostres (per això en Vladimir les perseguia quan no escrivia) i una postal amb el rostre dur de Bruce Springsteen. Quan arribo a casa (l’hotel aquí) construeixo un petit bodegó amb algunes de les coses que he comprat i penso que m’ajuda a sentir-me protegit pel simulacre quasi perfecte de la llar. Abans d’anar a dormir miro les fotos en blanc i negre del catàleg de Guericault i em fascinen els caps tallats que va pintar a l’hospital de Saint Sulpice a finals del segle XIX. Darrera aquestes natures mortes (mai millor dit) hi ha l’espurna de l’esperança, la celebració de la vida. No té sentit ficar-te en qualsevol projecte creatiu sense voler celebrar la vida. Per això no llegiré més a Chirbes per bé que escrigui. Com em va dir un amic escriptor, després de llegir la meitat del llibre et venen ganes de deixar-lo en “la orilla” i que el riu de merda que ens proposa l’engoleixi per sempre més.

1.2.14

Ens retrobem a la galeria amb Antonio Muñoz Molina i parlem com si ens haguéssim vist ahir: és el que té l’amistat, no necessita de la continuïtat. M’explica els seus projectes i jo els meus. Es un home generós i humil que et facilita el contacte de tu a tu. Parlem d’art i de literatura, de tot una mica. Comentem com ens ha anat l’any i m’agrada quan em diu que es va sentir feliç pels lectors quan li van donar el Príncipe de Astúries de les Lletres. Els més grans son sempre els més senzills. Dinem en un restaurant italià a prop de la galeria i el temps passa lent i fem sobretaula. Una sensació reconfortant de retorn a casa quan aquí es menja i s’acaba la cosa. La seva dona, Elvira Lindo, no ens ha pogut acompanyar enguany. Mala sort. Li dic que durant l’any els he anat llegint perquè és una manera de conèixe’ls millor. I somriu. Quan sortim em diu: “cruzo el parque para ir a casa y es como ir a otro país”. I té raó. Aquests carrers, aquesta quadrícula de Manhattan és una bombolla on la gent és rica, civilitzada i feliç. Bé, feliç no estic tan segur. El siquiatra Rojas Marcos diu que qualsevol persona que hagi crescut a Manhattan arriba als quaranta anys bastant tarat. No m’estranya. Porto deu dies i començo a sentir els efectes de la jungla. La resta de Nova York és també una altre món. I la resta de Nord America també.

Malauradament, no puc veure masa d’aquests altres mons. El meu està en les quatre parets d’aquest cinquè pis d’aquest edifici entre Madison i la 80, a cent metres del Met, on passa la meva vida, on em guanyo les garrofes. La resta, la deixo per alguna nit quan sortim amb amics o futurs amics i veig restaurants tallats pel mateix patró: cambreres guapes que un dia seran actrius, seients de cuir sanguinolent, massa menjar i massa propines…

I llavors sortim i agafem un yellow cab que el porta un nigerià que té un nom sonor i impronunciable, Olaniyi Amazzar que ves a saber d’on ve amb aquesta sonoritat bíblica del seu cognom d’Antic Testament. Un home que condueix a batzegades sobre l’asfalt irregular de la ciutat banyada amb els fums i les olors olioses dels hot-dogs i que li canviarà l’humor depent del tant per cent que li deixis de propina. Tot ho mou el diner. Dollars i menjar…. Els budells de la metropolis venuda al capital. I llavors els il·lusos arribaran a casa amb el record fresc d’un paradís artificial, impressionats encara per les llums de Times Square i per les rebaixes (give me two ens deien quan eram rics) sense adonar-se’n que han estat talment a l’infern. No el de Dante. El nostre.

IMG_6355Però ells tenen el seu paradís artificial. I ho veig en les pantalles petites i cridaneres dels taxis i a la televisió. Paradisos de platges de sorra blanca i complexes hotelers a Mèxic. Hi ha un que es diu Atlàntis i em fa molta gràcia perquè és tant artificial. D’allà on deu sortir la nau que deia el Marc irònicament quan ens vem llançar al món laberíntic de la familía numerosa. Anuncis com petites pel.lícules: una parella jove i bella retroba l’amor entre l’aigua salada i el sol mentre els nens no emprenyen perquè es tiren d’un tobogan gegant amb cara de felicitat. Ens venen un somni. El somni oposat al què tenim. Nosaltres desitgem Nova York perquè ens sentim petits, de poble. Ells volen Atlàntic per viure un simulacre de sol i naturalesa que no tenen. Tots vivim entre somnis trencats…

Surto de la galería i m’adono que ha tornat a nevar. Arribant a l’hotel veig que algu en el vidre del davant d’un cotxe a dibuixat un divertit membre viril amb dos testicles riallers, simpatíquissims… (juro que no ho he fet jo). Hi ha humor també a Manhattan….i ho celebro perquè sense humor la vida és insofrible…

Continuarà