Caminem els setze carrers que ens separen de l’hotel a la “nostra” galeria durant vint-i-cinc minuts en els que recordo els esquimals. Fred àrtic, insofrible per una ànima, avui ja amb cos (per això noto més el fred), mediterrània. Arribem a la galeria que està en un cinquè pis com acostuma a passar a Manhattan. Un corredor estret emmoquetat i un ascensor molt lent però segur et porten a la Leigh Morse Fine Arts Gallery on ara exposem la Marianne Manley i un servidor.
Tot ja està preparat per el muntatge. Organitzar una exposició és un exercici de crítica artística. Tens un espai i una obra i cal trobar l’equació perfecte, cosa que mai no és fàcil. No busco allò que diuen els cursis un diàleg entre els dibuixos perquè que jo sàpiga encara no parlen. Tampoc un relat perquè això ho deixo per a les novel·les. I menys una tesi que és allò que fan ens estudiosos seriosos i rigorosos per acabar posant-se la paraula doctor darrera el seu nom a les tragetes que corren a imprimir. No. Jo només soc un caçador de quadres o dibuixos o un pescador d’homes que deia el gran Kan. I la única cosa que intento és fer la meva feina el millor que puc sense dotar-la de massa fum o cosa abstracta. No soc un galerista d’art contemporani. Son les obres les que parlen de la nostra professionalitat i naturalment la manera que tenim de posar-les.
Ens ajuda a penjar els dibuixos un senyor de vuitanta anys, José Andrade, que sembla que en tingui deu menys. Mentre ens prenem un sandvitx per dinar ens explica com va arribar a Nova York als anys seixanta provinent de l’Equador i com va conèixer a personalitats del món de l’art com Warhol i Pollock. Li pregunto com eren. Warhol molt tímid. Vivia amb la seva mare i ell li portava el diari cada dia. I Pollock un borratxo insofrible, la que valia era la seva dona que va morir fa pocs anys després de sobreviure a l’accident que va matar al mestre del action-painting.
Trobes a Manhattan persones com el José, homes que han conegut a artistes que han escrit la història de l’art del segle XX.Parlant de coneixences, a la tarda he conegut a l’escriptor Antonio Múñoz Molina i m’ha semblat que ens coneixíem de tota la vida. Per primer cop he parlat amb algú d’escriptor a escriptor i la veritat és que una lleu esgarrifança m’ha recorregut l’espinada. Continuarà.