Conèixer a Gabo: honor o gust?

Mai oblidaré el dia que vaig conèixer a Gabriel García Márquez. Es va produir a la tardor de 1997 a la galeria i va venir acompanyat de la seva dona i el matrimoni Feduchi. El motiu de la trobada era visitar la mostra de la Leticia Feduchi, filla dels amics de Gabo, que llavors exposàvem. Ja m’havia llegit molts dels seus llibres i, com tants lectors d’arreu del món, admirava la seva prosa frondosa, els seus relats màgics, l’adjectiu precís, els inicis dels seus llibres que t’atrapen i no et deixen. El personatge darrera de l’autor em va interessar menys potser perquè normalment et decep el creador quan valores molt la seva obra. Recordo que quan li vam demanar que signés al nostre llibre d’or va preferir deixar displicentment la seva empremta digital com si renovés el DNI. Per sort, vaig aconseguir que em firmés un exemplar dels seus llibres amb una dedicatòria austera tot castellanitzant-me el nom: “Para Arturo Ramon, en su casa”. Ja a la porta abans de marxar se’m va ocorre dir-li: “ha sido un honor” i em va replicar “qué sea un gusto”, la qual cosa em va fer pensar. Per què va voler matisar aquell encontre traient-li la solemnitat de l’honor per deixar-ho en la naturalitat del gust?. Falsa modèstia pròpia del vanitós?. Vint anys després llegint el primer capítol de la seva darrera novel.la En agosto nos vemos he trobat la resposta. Posa en boca de la protagonista la mateixa frase en un context molt diferent. Es tracta d’una formula literària que usava tant en la vida com en la literatura. O hi ha diferència entre una i altra, entre realitat i ficció, en l’obra del gran autor colombià?