No tots els dies, tampoc cada setmana o cada mes, diferents museus catalans i europeus tenen la possibilitat de presentar noves adquisicions, i menys en els temps que corren. Al llarg del matí del 20 de setembre s’anaven solapant les notícies sobre les presentacions de peces que ajudaven a completar els fons del MNAC, del Museu Picasso de Barcelona i del patrimoni artístic de la República Francesa.
De diferents maneres i fórmules, arribaven des de mans privades a mans públiques un relleu de marbre amb l’efígie del rei Alfons el Magnànim, una carta de Picasso a Utrillo i un conjunt de nou peces del pintor malagueny. Un conjunt d’obres, aquestes i moltíssimes d’altres, que arriben als museus i centres patrimonials a través de diferents i variades accions comercials o legals que intentarem narrar en aquest article.
A Catalunya, el Pla de museus 2030 —el document, aprovat pel Govern, on es programa i planifica el marc general dels museus del país i les seves accions fins a la dècada vinent— explica que “Els museus hauran adoptat un plantejament estratègic i planificat en les adquisicions, la documentació, la conservació preventiva i la restauració, i disposaran dels documents institucionals bàsics (polítiques, plans i protocols) per a cadascun dels àmbits de la gestió de les col·leccions, ben alineats amb la planificació estratègica global”.
Un document que insta les diferents institucions museístiques a programar i planejar les seves adquisicions mitjançant plans d’adquisicions que podem emparar possibilitats de despesa, anàlisis sobre les mancances de la col·lecció, criteris d’adquisició o accions de mecenatge per completar la diversitat de fons patrimonials entre altres escenaris possibles.
Tota una documentació a la qual s’han de sumar els resums i informes d’adquisició anuals que presenten les diferents administracions, i institucions privades si escau, municipals, nacionals i estatals —alguns amb força retard— que narren la procedència, les noves altes i la destinació de les peces.
Un dels òrgans capacitats, dins de l’Administració pública catalana, vinculats a l’adquisició de béns culturals és la Junta de Qualificació Valoració i Exportació de Béns del Patrimoni Cultural de Catalunya, la qual entre les seves funcions “informa o fa taxacions econòmiques de béns culturals mobles a petició d’òrgans de l’Administració pública o d’interessats privats per al tràmit de sol·licituds relatives a mesures de protecció o de foment per incentius fiscals al mecenatge, com poden ser les peticions d’exportació, de pagament amb béns culturals o de beneficis fiscals sobre béns culturals”. També cal destacar el paper del Consell Assessor del Patrimoni Cultural Català.
Un cop programada, documentada, justificada, valorada i acceptada l’adquisició trobem diferents formes per materialitzar-la. La més coneguda, i obvia, és la compra directa a través d’ofertes per part d’un particular o comerciant. Com és el cas del relleu d’Alfons el Magnànim —que presentà la Galeria Artur Ramon— i la carta de Picasso a l’amic Utrillo adquirida pel Museu Picasso de Barcelona.
Des d’aquest punt podem dur a terme diferents derivades sobre l’operació de compravenda. Algunes d’elles vinculades a diferents drets que empara la legislació nacional i estatal agrupats en els termes coneguts com a “drets d’adquisició preferents”. Tres fórmules d’adquisició basades en la possibilitat i prioritat d’adquisició per part de l’Administració per davant de particulars. Classificats en dret de tempteig —que pot dividir-se entre el que s’exerceix per compra en particulars o compra en subhasta—; dret de retracte —que pot realitzar-se d’acord amb la no correcta o nul·la comunicació d’una transacció comercial sobre un bé amb protecció nacional o estatal—, i l’oferta de venda irrevocable pot produir-se segons a la presentació d’una sol·licitud d’exportació temporal de venda o exportació definitiva considerada com a oferta de venda irrevocable davant l’Administració, amb el preu indicat a la sol·licitud.
S’ha de sumar, dins de les formes previstes legalment d’adquisició per a béns culturals i patrimonials, la possibilitat d’assistència a subhastes internacionals. Espais on l’Administració catalana, o estatal, no disposa de cap preeminència sobre la resta de compradors i actua com un particular més.
Un bé cultural, valorat i degudament documentat, també pot esdevenir element de pagament de deutes tributaris. Una transmissió entre un particular o privat i l’Administració que es coneix com a dació en pagament. Com és el cas de la dació que fa Maya Ruiz-Picasso a favor del Museu Picasso , amb nou obres de Picasso composta per teles, dibuixos, un quadern i una figura tiki de les illes Marqueses.
Els últims escenaris previstos són els que no comporten una transacció econòmica: la donació i el dipòsit. La primera, cedint de forma pura i simple la propietat d’un bé a la institució museística i, la segona, deixant la peça o conjunt per un temps determinat. Tot i que la legislació estatal empara possibles deduccions fiscals per a donadors que podrien augmentar i ampliar-se en una futura llei de mecenatge.
Per tal de promoure aquestes últimes formes d’adquisició, alguns museus compten amb fundacions i associacions d’amics, que entre altres funcions, fan aportacions a les col·leccions del centre. La Fundació d’Amics del MNAC o la Fundación de Amigos del Museo del Prado — que ara celebra els seus quaranta anys— en són bons exemples.
Determinats museus i centres patrimonials disposen d’altres fórmules d’adquisició o ingrés de peces com poden ser l’ingrés per descoberta arqueològica o recerca científica, premis, traspàs entre institucions, l’encàrrec directe, llegat testamentari… Mil maneres i molt diverses d’adquirir que poden adaptar-se o fins i tot crear-se per a casos excepcionals d’interès per als museus.
Cal destacar que dins del Codi ètic d’ICOM —les sigles en anglès del Consell Internacional de Museus vinculat a l’UNESCO— hi resta un apartat dedicat a les diferents formes d’adquisició per part dels museus. Un detall que no pot passar per alt davant d’algunes males pràctiques que vinculen el mercat d’art o arqueologia internacional amb bandes terroristes o criminals.
