Cultura|s LA VANGUARDIA
Dimecres, 28 de abril 2018
ARTUR RAMON
L’últim quadre que deixa un artista en morir és més que un testament artístic, el fòssil de la seva vida. Recentment vaig poder contemplar Inconcluso d’Alfredo Castañeda a l’exposició monogràfica que li va dedicar el Museu Santa Cruz de Toledo. Un galiot antic s’endinsa en la profunditat de l’oceà i a la llunyania s’albira una illa. Entro a la pintura i m’adono que és la premonició de la seva mort estranya. Castañeda va morir en inhalar un fong tòxic que hi havia als llibres antics que comprava al Rastro i utilitzava com a suport de les seves singulars pintures a cavall de Patinir i Magritte. Sempre vaig pensar que l’obra pot ser per a un artista la seva obsessió, no vaig creure mai que podria ser la seva assassina. Per a Castañeda va ser les dues coses alhora. Es va dedicar des de petit a dibuixar i a pintar, a autoretratar-se amb gorra de copa i barba densa en un homenet que com un follet es desplega en imatges múltiples com les que projecten els miralls.
Va néixer el 1939 a Mèxic, on va voler ser arquitecte però de seguida es va encaminar a l’art i va desenvolupar el seu treball a Madrid. Va mirar de prop els mestres antics, es considerava deixeble de Fra Angelico, i va crear una veu pròpia a l’empara d’un món més oníric que surrealista, va desenvolupar un llenguatge inclassificable que ressonava fort a les aigües mimètiques de la modernitat. Va exposar a Arco, on el va conèixer el promotor cultural Jorge Virgili, qui me’l va presentar en un dinar a Entre Suspiro y Suspiro, el restaurant mexicà que regenta la seva família al Madrid antic. El nom del restaurant explica la gramàtica de Castañeda: una amalgama de descripció virtuosa i fina ironia.
En la seva obra és gairebé tan important el que narra amb els seus pinzells o llapis que el que explica amb els seus títols: imatge i text van de bracet i es complementen com passa amb els gravats de Goya. Cada trobada amb Alfredo va ser una revelació. El 2005 el vam exposar a la nostra antiga galeria. La retrospectiva Tratado Nave-Gante que va poder veure’s a Toledo ratifica que no ens vam equivocar. Castañeda és un mestre de la figuració a la frontera de la realitat i el somni i els seus quadres leviten en un estat de vigília permanent, sempre intemporals, eterns. Embarco en la seva nau que solitària va al mar obert amb la certesa que el temps –l’únic crític de l’art– posarà les coses en el seu lloc i ens donarà la raó a aquells que creiem en el seu món fràgil i subtil.
