Cartes des de Maastricht III

Del 15.3 al 16.3

IMG_0820Per anar a agafar el vehicle travessem cada dia el parc on els cirerers comencen a florir. Sembla com si la naturalesa estigui en un moment de primavera interruptus, en crisi, seguint el criteri de Gramsci: “un món que s’està morint i un que encara no ha nascut”. Ell ho aplicava a la societat però jo ho observo en la naturalesa, aquest fragment de vida que només puc admirar en els vint minuts que camino al matí. Sento enveja insana, perquè mai no és sana, de Thoreau i la seva vida contemplativa. La resta del meu temps el passo en un mon subterrani dins d’una bombolla. Un espai efímer i sense temps, timeless…

Dia rúfol. Ha plogut al matí lleument, una shower molt britànica que deixa l’aire fresc i rural. Els arbres mil·lenaris es reflexen en el llac d’on sobresurt el cap blanc del cigne marcant la s com un penjador. Aquest tros de món natural és la metàfora del paradís terrenal com els paisatges retallats en la pintura holandesa del XVII. I la mateixa llum metàl·lica, vaporosa, deliqüescent que es filtra en els interiors de Vermeer acariciant les parets encalades de les que peguen mapamundis. Gris i daurat.

Arribo amb temps a la fira i m’entretinc veient l’exposició que enguany es presenta a la nostra secció de Paper. Té un títol evocador, Timeless Beauty que podria servir per a titular aquests dies. L’anglès té aquesta capacitat de comprimir en una paraula tot un concepte. En canvi, nosaltres necessitem el doble de paraules. Timeless es pot traduir com sense temps. La bellesa sense temps, sí. Un conjunt de trenta dibuixos del segle XV al XX on la protagonista és la dona. D’un perfil en sanguina de dona madura i marmòria del taller de Leonardo a un nu fugaç i pop de Polke, cinc segles d’art subtil sobre paper. Destaco les mans de la dona que resa de Matias Grünewald, artista alemany obsessionat amb les mans que té en el seu Crucificat de Colmar la màxima expressió. Del mateix temps una dona de Mantegna en llapis i clarió, escultòrica i rotunda que contrasta amb la tinta d’una dona vestida de Flora de Rembrandt, nerviosa, vibrant, sintètica que anticipa el món Rococó de Piranesi i de Delacroix. El llenguatge gràfic de Rembrandt és com l’anglès, economitza, diu molt amb poc traç, va al grà, sense artificis. L’exposició avança cap al segle XX on l’estrella és, com no, Picasso. Una dona nua i escultòrica com un Maillol dibuixada amb el llapis plom a la manera d’Ingres. Primitivisme i classicisme. Al costat seu un nu de Matisse sembla dolent. Un dibuix convencional fet al llit, sense ganes. Ha fet les ombres repassant la línia de carbó amb el dit. M’agrada, en canvi, el gouache de Franz Marc de Leda i el cigne, expressionista, directe com una esgarrapada. En canvi, aquest cos de dona nua i corpulenta de Despiau en sanguina és massa evident, la carn femenina oferta com un bou desollat a l’escorxador. Al final de la mostra descobreixo dos artistes que desconeixia Carl Philip Hor amb el retrat d’una noia en perfil de línia pura que sembla un Dalí dels anys vint i el retrat d’una nena de Marie Ellen Rieder, un dibuix natzarè i pur com l’aire del primer moment del dia.

 

Es formen unes cues inacabables davant del nostre estand i no es perquè tinguem molts visitants sinó perquè tenim el bar al costat. Em meravella el gust que té aquesta gent per fer cues. Jo no m’estic vint minuts esperant de peu per prendre un capuccino. Sempre hi ha l’italià de torn que fa veure que mira unes pastes i s’intenta colar. A vegades surt, a vegades no. Es de les coses que no suporto i els acostumo a neutralitzar fent evident el que fan veure que no han vist. A casa nostra, al súper, les iaies sortides de les perruqueries de barri amb els seus pentinats elèctricament liles (sempre he pensat que aquest tint ajuda a que no s’extraviïn en la foscor) sont especialistes en l’art de colar-se. Fan veure que no s’enteren de res i avancen portant com a arma intimidatòria el bolso que és com l’escut del guerrer medieval.

Sopo amb uns amics de Barcelona. Més de la meitat s’han separat darrerament: quina epidèmia!!!. Homes en la cinquantena,- edat perillosa per a les temptacions de la carn-, que un dia decideixen deixar més de vint anys de casats, una familia, uns fills per atrapar el temps perdut. Van a la recherche du temps perdu… Tots curiosament es porten molt bé amb llurs ex-dones la qual cosa no acabo d’entendre perquè si tant bé es portessín estarien encara amb elles. I tots diuen que son ara molt més feliços. Amb els anys m’he adonat de la capacitat de l’èsser humà per confondre la realitat amb el desig. En fi, la vida de la parella és atzarosa i imprevisible…i per sobre de tot hom no pot jutjar el que passa a les llars alienes, allò que el Dr Soler anomenava la patologia conjugal. Navegant per Internet dono amb la sèrie Cuentame i en els últims episodis veig que els celebres Alcantara els hi està passant el mateix. Me’n vaig a dormir amb la sensació que no hi ha res sòlid, que si la parella més estable de la televisió desapareix ja no queda res, tot és vulnerable com un castell de sorra d’amor sacsejat per les onades del mar de la rutina. Espero que s’arreglin….

IMG_0822

Continuarà