París en tres capítols: Capítol 3 i últim

Divendres 12 d’abril

 

IMG_4520Decideixo començar el dia voltant pel Marais, un barri que m’agrada molt. Necessito oxigen abans d’entrar al temple i tancar-me durant deu hores al meu estand. M’agafa complexe de bèstia de zoològic, claustrofòbia d’estar engabiat, enyorança de la ciutat que no la puc disfrutar tenint-la al costat. Però la vida del feriant és dura i no em queixo perquè m’agrada el que faig i sé que sóc un privilegiat amb la feina que tinc i la sort de poder voltar món i viure noves experiències fora de casa. Cal fer una cosa nova cada dia com diu el meu millor amic Louis Gibert. Avui he decidit conèixer els carrers del Marais. M’aturo davant unes portes de fusta de la rue Vielle du Temple on mal vivia en una chambre de bonne José Bergamín, com una criada. Els nostre intel·lectuals a França han passat gana. Em fascina aquest cap de Medusa que treu la llengua, té alguna cosa entre Caravaggio i Blake, la línia sinistre d’allò monstruós que va de l’Edat Mitja al Romanticisme que reivindicava Mario Praz (m’agrada citar-lo i veure que no em passa res, és com un joc).  L’art no sempre és bell, pot ser horrorós o sinistre.

M’he llevat obsessionat amb els retrats que Guericault va fer cap cap a 1820 dels malalts mentals de l’hospital de Salpêtrière a París per encàrrec del seu amic el doctor Etienne-Jean Georget. Guericault realitza una sèrie de retrats de mig cos de figures masculines i femenines penetrant en els seus estat d’ànim. Pintura freudiana abans de Freud ( penseu en el filosof vienés o el pintor britànic, tant se val) que enllaça amb els nans de Velázquez. M’impressiona la capacitat per traspassar el retratat i copsar la seva ànima, viatjar enllà dels seus ulls per trobar la matèria amb la que estem fet, el fang del qual surt l’home. Son prodigiosos. Tècnicament magnífics: contorns marcats i vestits entre bruns de tabac i blancs de nata muntada. Com m’agradaria descobrir-ne un a Druot i viure tota la vida amb una d’aquestes figures que ens arriben avui amb una dignitat humana eterna, ençà i enllà de l’espai i del temps.

Entro a la llibreria Cahiers de Colette i em compro dos llibres del gran filòsof Jean-Luc Nancy que és dels pocs que saben el que es diuen quan parlen d’art. Hi ha un gust aquí per l’alta cultura, per les lletres i la pintura, la filosofia i la música, hi ha un interès i una curiositat que és transversal en la societat i que fa de França un gran país, una civilització distingida i diferent d’altres molt properes. Així, avui, ja de retorn a la Bourse, una senyora m’ha estat observant que les magdalenes que han dibuixat els prodigiosos germans Santilaris com a homenatge al centenari de la Recherche de Proust no són magdalenes proustianes sinó muffins anglesos. Quina és la diferència?. La madeleine de Proust és més llarga i estreta i té estries. La llegenda diu que el nom prové d’una camperola que feia aquests pastissos i Stalis Leszynski li va agradar i la va batejar. Quan cap el 1750 va arribar a Versailles és va popularitzar. Té forma de mol·lusc, res a veure amb la magdalena santilariana més grossa i molsuda. En fi, la mateixa senyora de vocació pastissera em va donar lliçons sobre els diversos tipus de panetone mentre mirava un altre dibuix dels mestres prodigiosos de Montgat.loco4

Plou. Em diuen que fa vuit mesos que aquesta gent no veu el sol i es nota. Fan cara de pomes agres. Ja ho deia Jean Cocteau: ” un francés és un italià antipàtic”. L’hivern ha estat molt dur en tots els sentits. El temps i l’atmosfera política. Hollande “c’est le president faible” diu la portada de L’Express. Donava lliçons de moral i el seu ministre d’Hisenda li han trobat 16 milions d’euros en paradisos fiscals. Amb els anys he après que els que donen més lliçons de moral, els més moralistes son uns immorals integrals. Recordo un petit home (en tots el sentits) que vaig conèixer que es passava el dia parlant de valors i de moral i criticant els que creia que no en tenien. Un dia vaig descobrir que tot allò que odiava era ell. Sort que ha desaparegut de la meva vida.

Sopo a Le Petit Riche, un restaurant típic del barri de Druot amb la meva dona i quatre amics, una parella vinguda de Madrid i una de Barcelona. Tot transcorre perfectament sense ensurts. Evitem la política. Tot ha anat bé perquè els amics venent de Madrid però son cubano-italians i no han inoculat el virus del prejudici a tot allò que és diferent. Els meus amics catalans es troben comodes i tot flueix perfecte. Ningú no ha dit la celebre frase: “que bonita està Barcelona!” que és l’avantsala de ” ¿hablaís catalán todo el día?”. M’agrada parlar amb italià amb l’Angela, una napolitana amb molt caràcter, una vera donna italiana.  Els cambrers segueixen sent molt antipàtics aquí ,- por quoi?, volem pagar- però no es menja malament. La cuina francesa és una metàfora del país: demodée. Massa salses, massa literatura. M’agrada la cuina autèntica i menys sofisticada. La cuina basada en el producte ben elaborat. Ni els plats decoratius i poc nutritius de la nouvelle cuisine, ni els experiments químics de l’emperador Adrià, la cuina de tota la vida, pràctica, essencial, la de les àvies. La cuina tampoc és art. L’art és art i la cuina és cuina. I els Roca’s brothers no son Miquel Barceló. Hi ha professions que tenen, de repent, moments estel·lars, mediàtics. Als noranta els arquitectes i a primers del segle XXI els cuiners. A veure quan ens tocarà als marxant des tableaux ou de dessins?. Jamais.

Arribo a casa i miro els edificis del davant. El paquistanès del super segueix obert (fa més hores que un rellotge, i jo em queixo), una noia fuma recolzada en un balcó, passen els cotxes lents per la rue Monge consumint el dia i la Tour Eiffel projecta una llum immensa com el far d’Alexandria.

 

Dissabte 13 d’abril de 2013

IMG_4531Avui sí, le printemps c’est arrivée. Ha sortit el sol després de vuit mesos i fa calor. Tots els parisencs i turistes estan a les terrasses dels bulevards. Esmorzem a Le Metroa amb els amics a un restaurant del bulevard Saint Germaine. Paguem deu euros per un suc de taronja, un vas de l’aixeta, un croissant i un cafè au lait. El servei segueix sent agressiu, antipàtic, marca de la casa. Després diuen que Barcelona és cara. Ho és en certes coses. Per exemple, els taxis a Barcelona son els més cars d’Europa però en general tenim millors restaurants i hotels a millors preus. Anem a veure una exposició al museu de Cluny de ploraners, aquestes petites figures d’alabastre que a meitat del XV adornaven els sarcòfags dels grans personatges. El muntatge és esplèndid, les escultures estan col·locades com en processó, en línia i pots apreciar les seves textures de bori. Algunes porten el rostre tapat per les caputxes del seus hàbits i presenten detalls naturalistes impressionants: les venes d’una mà, la precisió geomètrica dels talls dels plecs dels vestits, la forma de l’escarsella. Aquest moment a la frontera del món gòtic i del primer Renaixement sempre em meravella. L’home, l’artista decideix deixar de servir només Déu i començar a mirar-se a ell mateix. Es el moment de Giotto a Itàlia que arribarà a Masaccio i la cadena es va construint fins a nosaltres.

IMG_4549Al Boulevard busco una de les meves llibreries preferides, La Hune, i ara és Louis Vuitton. Per sort, s’ha traslladat a cinquanta metres a prop de l’església de saint Germaine des Près. Es més lluminosa que abans però hi ha menys llibres i més papereria. Aquí es publica molt i molt bé. Molt millor que a casa nostra. Hi ha una tradició llunyana que es nota en l’ús dels papers, la tipografia, la reproducció de les imatges. França és un país essencialment literari, que estima la literatura i em fascina la capacitat que tenen per amagar les seves febleses a través del llenguatge, de la subtilesa del lèxic que va del menú que et proposa un cambrer a les impressions d’un taxista. Nosaltres anem al grà, som insensibles a la retòrica, majoritàriament parlem malament, és a dir, no sabem trobar una paraula per a cada cosa. La nostra literatura és feble. Fa temps que no surten nous escriptors. Els que hi han es repeteixen a ells mateixos o es dediquen a fer cròniques absurdes als diaris. El millor que he llegit darrerament és Albert Serra d’Albert Forns (Empuries, 2013), Premi Documenta d’enguany. Una crònica ben escrita, lúcida, intel.ligent, sense genere ni pretensions però molt interessant. El millor llibre que ha sortit en català d’ençà l’irrupció, ja llunyana, de Quim Monzó o Sergi Pàmies. Jaume Cabré?. No l’he llegit. Només llegeixo llibre de menys de tres-centes pàgines si son clàssics. Hi ha molt per llegir i no em queden tants anys de vida. Ho sento però prioritzo Joyce o Tolstoi a Cabré o Palol. Com deia el més grans prosista català del segle XX, és a di, Josep Pla som de tota manera un país de poetes o érem un país de poetes. Ara al pobre Espriu el volen fer poeta nacional, una bandera. Si pogués ressuscitar els hi diria que moltes gràcies però que el deixessin allà on està, tranquil, reposant a Sinera, sabent que és impossible sortir del laberint de la pell de brau. Ai, la bêtise humaine: “Deux choses son infinites: l’ Univers et la bêtise humaine. Mais, en ce qui concerne l’Univers je n’en ai pas acquis la certitude absolue”. Einstein dixit.

IMG_4542Acaba el meu sejour a París. Cau la tarda primaveral i l’atmosfera es netíssima a la rue Lepic. Estic davant el Bateu Lavoir i penso en Gauguin i Picasso que va batejar l’edifici perquè semblava un dels vaixells encorats al Sena. Aquí va ensenyar a Kahnweiler les Demoiselles d’Avignon, aquí comença l’aventura de l’art modern. Ara és un edifici massa verd, artificial i turístic com ho és tot Montmartre. Sopem davant el Moulin de la Galette amb la Isabelle i el Bruno i penso en el quadre que va pintar Feliu de Lemus des del mateix punt que jo faig aquesta foto. Llavors hi havia més vegetació i Montmartre era un poble pobre i gris on hi havien rates i artistes. Després de sopar baixem cap a casa i passem per la Place Clichy davant el bar on Casagemas es va matar per Germaine. Ara és un barri de neons vermells amb botigues dedicades a la indústria del sexe.

S’acaba una setmana molt intensa a la capital del Sena on no he parat ni un moment tranquil. El Salon du Dessin i tota la resta d’experiències.El temps ha passat massa depressa sense poder assavorir res, massa ràpid com quanrebobinem una pel.licula. M’hagués agradat poder-la fer més lenta amb la cadència de la música de Satie. Sí, Satie que tocava el piano a prop d’aquí mentre Casas el pintava. Après la pluie, no trobaríem millor melòdia pel primer dia de la primavera…

Potser aquesta hiperactivitat s’ha traslladat en aquest dietari. Sigui com sigui, a través d’aquestes pàgines virtuals hi he abocat les meves vivències de la manera més sincera, com la confessió a un amic o a una amant a cau d’orella.

Ja no continuarà.

Properada parada MDW Londres:

27 juny- 5 juliol 2013