Breviari: L’art com a luxe. Comparació i prejudici

per Artur Ramon

9 novembre, 2020 | miradorarts.com

El passat divendres 30 d’octubre, per atzar, vaig escoltar la secció que el crític Àlex Gorina té al programa Els matins de Catalunya Ràdio amb Laura Rosel.

El dia anterior, el Govern de la Generalitat, com a resposta a la crisi sanitària, havia anunciat el tancament de la cultura i Gorina mostrava el seu malestar i posava en qüestió si la cultura és un bé essencial.

No entenia com era que es clausuraven els cinemes i els teatres, no hi podia haver estrenes ni festivals i, en canvi, s’obrien les galeries d’art i els museus. I ho justificava a través de la idea elitista que es té de la cultura. Apel·lava, textualment, al “greuge comparatiu incomprensible que pertany al món de l’elitisme que considera quines coses son intocables i quines son tocables”.

Justament en aquell moment jo em dirigia al MNAC, i no hi havia ningú recorrent les seves sales, com acostuma a passar ara i passava abans de l’emprenyador patogen. Els museus son els únics indrets indemnes a la pandèmia: segueixen tenint els mateixos visitants.

Portat per la indignació, el crític Gorina va caure en dos paranys avui molt recurrents. El primer és la constant comparació, motor del pitjor dels defectes que arrossega la nostra psicologia col.lectiva. El periodista Paco Noy ho va deixar ben dit: “Catalunya és l’hospital de l’enveja i Barcelona la sala de cures intensives”, com sovint li agradava recordar-m’ho l’editor Jaume Vallcorba. Si com a crític i divulgador del cinema formes part de la cultura, per què has de criticar que obrin les galeries i els museus?

El segon parany és un prejudici incardinat en certs ambients demagogs: l’art és luxe, elitisme destinat als rics, és a dir, cosa de sospitosos habituals. Una màxima que travessa la nostra societat i que neix del desconeixement més absolut del sector.

L’entrada d’un museu costa uns deu euros de mitjana (el que costa l’entrada del cine, crispetes i begudes apart) i les galeries són gratis, el visitant pot entrar sense pagar i sense haver de comprar res. Què hi ha d’elitista en tot això? Comprar art és elitista (hi ha originals a partir de cent euros), o és fer cultura tot recuperant i preservant el nostre patrimoni a través del col·leccionisme? Quines són les vares de mesurar el que és elitista i el que no, el que és prescindible i el que no? Crec que el punt de vista del crític Gorina no és precís, perquè mira el sector de l’art amb les lents de la comparació i del prejudici, dos vels que distorsionen la seva mirada.