per Artur Ramon
2 novembre, 2020 | miradorarts.com
A l’Instagram vaig veure que un diari nacional promocionava una col·lecció de dvds del programa televisiu This is art –no comment–, amb una llista de grans mestres de l’art.
Em va sorprendre llegir la queixa d’algun usuari perquè a la llista d’artistes no hi havia dones.
Vagi per endavant que crec en la igualtat entre gèneres, i penso que encara som lluny d’aconseguir que la dona tingui el lloc que li correspon en la nostra societat, que no hauria de ser altre que el de la igualtat absoluta amb l’home; per no esmentar països on, encara avui, és maltractada i subsidiària d’allò masculí. Però la història de l’art, ens agradi o no, va ser feta per homes que van ser pagats, també, per homes –majoritàriament nobles i religiosos.
És veritat que en aquest món monòton es va infiltrar alguna dona-artista brillant com ho són, entre d’altres, Sofonisba Anguissola, Clara Peeters o Lavinia Fontana, reivindicades recentment pel Museu del Prado, però són desgraciadament excepcions a una monòtona regla masculina. Entre els vells mestres, quina dona artista està al mateix nivell dels més grans? N’hi ha alguna de comparable a Giotto, Caravaggio, Velázquez, Rembrandt, Goya o Picasso? Cap.
Per sort, en el món modern aquest immobilisme de gènere en l’art ha canviat i des de Marie Louise Élisabeth Vigée Lebrun a Louise Bourgeois, to passant per Rosalba Carriera, entre tantes d’altres, la dona ha anat conquerint les grans cims de l’art al mateix nivell que ho feien els homes; i m’interessen tant, per exemple, Georgia O’Keeffe o Marina Abramovic com Thomas Hart Benton o Anish Kapoor.
No obstant això, cada vegada s’accentua més la tendència d’observar el món d’ahir amb ulls d’avui. L’afany per trobar obres de dones artistes pot portar al ridícul. És el que recentment ha succeït en l’exposició Invitadas del Museu del Prado, en la qual el comissari va presentar com a primera obra del recorregut un quadre la cartel·la del qual deia que es tractava d’una Escena familiar pintada per Concepción Mejía. El mal estat de conservació que presentava el quadre –impropi per ser exposat en un museu del nivell del Prado– no deixava veure unes inicials monogramades que corresponien al pintor valencià Adolfo Sánchez Mejías i l’escena representada era La marxa d’un soldat a el front, assumpte lluny de la poesia de la llar; tot descobert per Concha Díaz Pascual. En saber-se, el museu va despenjar a l’instant el quadre que mai hauria hagut de penjar i, de seguida, va sortir el director a demanar perdó.
Aquesta anècdota explica molt bé el que passa: la permanent obsessió per reescriure una història que mai va existir, tot confonent el desig amb la realitat.
A l’imatge: Adolfo Sánchez Mejías, La marcha de un soldado al frente. Museu del Prado, Madrid.
