Bombolles

Des del Renaixement, la imatge de la bombolla de sabó ha quedat fixada a un contingut simbòlic: la brevetat de la vida quan llavors la vida era molt més breu del que és avui. Certament, no hi ha res més fràgil que una bombolla de sabó creada per l’atzar, efímera. Com a contrapunt de les vanitas amb calaveres banyades per la llum ataronjada, latourniana, de les espelmes; en el Barroc apareixen les imatges dels putti bufant bombolles de sabó per indicar-nos la momentaneitat del què som i del què fem, l’imprevist, sempre subjecte a la nostra existència. La bombolla constitueix una pel·lícula molt fina de sabó i aigua que amaga una esfera buida i ofereix una superfície irisada que recorda les escates d’un peix. En la pintura hi ha exemples d’aquestes temes que no foren tan anecdòtics com semblen, especialment els primers testimonis en les taules flamenques del segle XVI i XVII. De les diverses pintures de les bombolles sabonoses que conec em quedo, però, amb l’oli que va pintar Edouard Manet i que conserva el museu Calouste Gulbenkian de Lisboa. Es un retrat de tres quarts del seu fill Leon que porta a la mà dreta la canya amb la que fa la bombolla mentre a l’esquerra sosté un bol de ceràmica amb l’aigua i el sabó. La llum incideix just en l’esfera sabonosa i és una pintura que està veient Chardin. Puc imaginar el mestre impressionista pintant amorosament aquesta tela al seu estudi de la rue Guyot el 1867, un segle abans que jo veiés la llum.

Sempre ens ha intrigat o fascinat la vida breu d’aquestes joies efímeres i transparents.
Reflexiono sobre aquest art mentre admiro l’espectacle Clar de llunes al Teatre Tivoli de Barcelona, una simbiosi de bombolles i música portada a terme per Pep Bou i Jordi Masó. Des del primer moment, tres elements omplen l’escenari d’una màgia singular: el piano amb composicions de Mompou i Debussy entre d’altres, les bombolles que el virtuós Pep Bou ens ofereix i retalls d’imatges projectats en una pantalla on el protagonista és el mateix Bou, recurs que omple perfectament els temps d’espera entre cada acte. Malauradament aquest espectacle ha estat unes poques setmanes a Barcelona. Em quedo amb moments sublims, de gran força poètica: les bombolles blanques de fum rodolant per una rampa i després volant just quan l’artista tanca un paraigües, el joc del mirall amb el sabó deformant la imatge de l’artista com els miralls del Tibidabo, els iglús de bombolles gegants amb les quals en Bou es cobria i el doble salt mortal en intentar reiteradament col·locar una bombolla quadrada i blanca sobre una transparent i rodona: una lliçó de geometria. Poesia i pintura, sí, algunes d’aquestes formes translúcides em recordaven els barrets de Uccello o algunes formes de pa que vaig veure a la Toscana.

En sortir plovia i els cotxes corrien ràpids en la ciutat sense llum. Només alguns basalts reflectien la lluna blanca. He buscat desesperat alguna bombolla i n’he trobat una desfilant enèrgica a la recerca del clavegueram: el perfecte cementiri de ferro per a una vida més breu que la de una papallona, he pensat…

 

Artur Ramon Navarro