Modest Urgell

Urgell va néixer a Barcelona en un entorn familiar acomodat. Tot i que el món del teatre el fascinava des de molt jove, els seus pares desaprovaven aquesta passió, per la qual cosa va decidir dirigir la seva inclinació artística cap a la pintura. Es va matricular a l'Escola de Belles Arts de la Llotja, on va ser alumne del pintor realista Ramon Martí Alsina i va coincidir amb altres artistes importants, com Joaquim Vayreda, Marià Fortuny i els Masriera, entre d'altres. En acabar els estudis va emprendre un viatge a París, on va freqüentar Gustave Courbet, Camille Corot i Charles-François Daubigny, i es va familiaritzar amb els nous corrents artístics, com el realisme, el simbolisme o l'escola de Barbizon. Exceptuant aquest viatge a París, Urgell va passar tota la vida a Barcelona i rodalies, descobrint Catalunya i representant els pobles i paisatges d'aspecte abandonat que més el fascinaven i intrigaven. En particular, fugint de la febre groga, es va instal·lar durant algun temps a Olot, on el seu amic Joaquim Vayreda havia creat una escola pictòrica centrada en el paisatge que va influir molt la seva obra. La seva sencera i vasta producció, de fet, té com a centre el paisatge. Un paisatge completament desproveït d'idealització bucòlica i sense una voluntat social específica, que és malenconiós i misteriós, alhora teatral i dramàtic. La dificultat de classificar les seves obres, que l'artista gairebé mai no va fer, es deu a l'elecció una mica repetitiva dels temes: visions rurals de carrerons deserts, marines solitàries en dies ennuvolats, cementiris de llogarets abandonats… Tan prolífics aquests últims que el mateix artista, irònic, va arribar a titular-los «Això de sempre». Obsessiu i perfeccionista, el seu interès era tractar i reelaborar veritats nues i quotidianes, essencials. La seva pintura té la base en, evidentment, el realisme, encara que sigui possible endevinar un contingut literari que, d'alguna manera, l'aproparia al simbolisme. El seu interès a captar allò veritable i fugitiu, sense ennoblir-ho ni idealitzar-ho, i la seva voluntat d'expressar sentiments donant un toc molt personal i imaginari a l'assumpte, fan d'Urgell el més destacat exponent del romanticisme a Catalunya. Urgell va ser molt apreciat pel públic i la crítica de la seva època, sobretot a partir de la dècada de 1870. Va rebre molts encàrrecs i va exposar les seves obres a sales d'art, tant a Espanya —per exemple, a la Sala Parés de Barcelona, des de la seva fundació el 1877— com a l'estranger —Filadèlfia, Munic, París, Brussel·les, Berlín, Chicago. Va concórrer a totes les exposicions nacionals des del 1864 fins a un any abans de la seva mort, i va participar també en nombrosos concursos, entre els quals destaca l'Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid el 1895, on va rebre la Primera medalla. El 1894, a la mort de l'artista Lluís Rigalt, Urgell va ser nomenat professor de perspectiva i paisatge a l'Escola de Belles Arts de la Llotja. Els seus ensenyaments van tenir una gran influència a l'obra d'artistes com el seu fill, Ricard Urgell, també pintor, Joan Miró, Hermen Anglada-Camarasa, Pablo Picasso o Joan Ponç.