1 resultat
Biografia
Tamburini va néixer el 4 de desembre del 1856, al si d'una família acomodada de Barcelona. Des de molt jove va descobrir la seva propensió al dibuix, possiblement a causa de la relació familiar amb els pintors Masriera, i es va matricular a l'Acadèmia de Belles Arts de la Llotja. El 1870, per escapar de la febre groga, es va traslladar a Olot, ciutat de la Catalunya interior on van convergir altres artistes, entre ells Joaquim Vayreda, Modest Urgell, Josep Lluís Pellicer i Antoni Caba, que seria el seu mestre de pintura a l'Escola de la Llotja.
A mitjans dels anys setanta va viatjar a París, Roma i Nàpols. A la capital francesa va treballar per a Léon Bonnat, retratista oficial de la societat de la II República. A Roma va freqüentar l'Acadèmia Chigi i va entrar en contacte amb els artistes post-Fortuny, que tindrien una certa repercussió en el seu estil. Va alternar les seves estades a la Ciutat Eterna amb temporades a Nàpols, on va rebre la influència sobretot de Domenico Morelli, a qui apreciava pel seu nou cromatisme i les seves escenes emotives, i de Gioacchino Toma, a través del qual va recuperar el plantejament realista i evocador.
El 1882 va començar a participar en exposicions col·lectives a la Sala Parés, una col·laboració que es va intensificar a la dècada següent i que sempre va rebre bona resposta per part de la crítica i del públic de Barcelona, que a més del dibuix i del color, valorava la seva evolució estilística. L'any següent va iniciar les seves col·laboracions a L'Avenç, on va exercir la crítica d'art i va publicar-ne algun poema.
Els canvis de final de segle, que corresponen a les arts al desenvolupament del Modernisme, van trobar Tamburini totalment receptiu, disposat a recuperar i interpretar elements d'estils diferents. Així, el seu llenguatge conjuga el realisme acadèmic i costumista català, el simbolisme francès i el prerafaelisme anglès, tots components fonamentals per al desenvolupament d'aquest moviment que tant èxit va tenir a Catalunya. En particular, el crític Alexandre Cirici va associar el seu estil a l'ala blanca del Modernisme, juntament amb Joan Brull, Alexandre de Riquer i Joan Llimona, en contraposició a l'ala negra, que incloïa, entre altres, Isidre Nonell i Joaquim Mir.
Va ser a partir del 1896, amb la III Exposició de Belles Arts, quan Tamburini va marcar un veritable canvi cap a l'idealisme: les seves pintures al·legòriques evidencien, tant a l'escenografia com a l'entonació general, la voluntat d'estimular la sensibilitat del públic utilitzant recursos cromàtics apagats, atmosferes bromoses i frondositats silvestres. A principis de segle, Tamburini va entrar a formar part de la Societat Artística i Literària de Catalunya (1900-1926), nascuda sota l'impuls de Modest Urgell, que unia diversos artistes de la Sala Parés, i des del 1902 va ser membre de l'Acadèmia de Belles Arts. La col·laboració gràfica amb La Il·lustración Artística (1902-1917) i altres revistes il·lustrades recolzava la seva producció pictòrica, que es va internacionalitzar amb exposicions a Munic, Mèxic i Buenos Aires. En els darrers anys l'artista es va centrar en la realització de retrats i paisatges, encara que es dedicava també al dibuix i l'aquarel·la.
Tamburini va morir el 1932, any en el que, a causa de les tensions polítiques que van precedir la Guerra Civil, les seves obres semblaven ja desactualitzades i lluny dels interessos del públic. Conegut i reconegut a la seva època, la figura de l'artista ha patit des d'aleshores un oblit immerescut, malgrat els intents de recuperació que s'han fet en dècades passades.
