Nicolau Raurich

Raurich va ser un dels paisatgistes més personals i diferents de la pintura espanyola de finals del segle XIX i la primera meitat del XX, i representant clau del postimpressionisme. Després d'abandonar els negocis familiars, es va centrar en la formació artística, primer a l'Escola de Belles Arts de Barcelona i després com a deixeble d'Eliseu Meifrén (1859–1940). Animat pels èxits del 1892, va participar a l'Exposició del IV Centenari del Descobriment de Puerto Rico, a Sant Joan, amb dues obres que li van servir per consolidar-se en el panorama artístic internacional. A finals de 1894 es va instal·lar a Roma, on va formar part de la colònia de pintors espanyols. Allí es va especialitzar a retratar les Llacunes Pontines, seguint la pintura d'Enric Serra (1859-1918) i l'estètica romàntica que entroncava amb la pintura centreeuropea. Precisament, aquest tipus d'obres —com Pantans de Nemi (1896), Ruïnes de Nimfa (1896) o Fangal (1897)— van significar la consagració definitiva del pintor als certàmens oficials. Premiat i reconegut, va tornar a Barcelona definitivament el març del 1898, i es va centrar en retratar paisatges catalans. En aquell moment, el seu estil es va transformar i va abandonar el plantejament neoromàntic pel luminisme, amb noves fórmules pictòriques. Així, a partir del 1899, les Costes de Pineda, els empastaments gruixuts, el relleu i els colors agressius es van incorporar a la seva obra com a característiques principals. L'interès pels valors de la matèria pictòrica es va convertir en l'obsessió de l'artista, un tret que la producció ja no va abandonar mai. L'expressivitat dels paisatges era el principal atractiu d'aquesta nova etapa de Raurich, en que les visions pirinenques, les vistes de Sant Pol de Mar i els nocturns de gran intensitat eren els temes recurrents i els que funcionaven millor en el mercat artístic català. Durant la primera dècada del segle XX, va aconseguir els seus principals premis i medalles (Madrid, París, Atenes, Barcelona) i va continuar fidel al seu estil personal, que va suposar una renovació de la pintura postimpressionista a Espanya. Des de 1936 es va recloure a casa-estudi, on va continuar pintant, allunyat del circuit artístic local i internacional. La seva obra es va tornar decadent i, de vegades, fosca. La matèria tan ben construïda en anys anteriors es va anar diluint, perdent així tota la personalitat. Va morir el juny de 1945, aïllat, malalt i tancat a la seva habitació.