Laureà Barrau

Nascut al si d'una família nombrosa de la burgesia barcelonina, va començar la formació artística a l'Escola de Llotja, on va ser deixeble d'Antoni Caba i Claudi Lorenzale. El 1882 va viatjar a Madrid per descobrir la pintura dels grans mestres espanyols al Museu del Prado. L'any següent es va traslladar a París, on Jean-Léon Gérôme, un dels artistes acadèmics més reconeguts, li va facilitar l'accés a l'Escola Nacional de Belles Arts. A la capital francesa va coincidir amb Ramon Casas, amb qui va compartir el seu primer viatge per Espanya, fascinat en particular per les ciutats andaluses de Sevilla i Granada. Tot i que Roma ja no formés part de l'itinerari formatiu dels artistes, Barrau somiava formar-se segons els cànons clàssics de la tradició. El 1884, amb només vint-i-un anys, va obtenir la beca Fortuny atorgada per l'Ajuntament de Barcelona, cosa que li va permetre residir durant uns anys a la Ciutat Eterna per estudiar els mestres antics. Posteriorment va passar tres mesos viatjant pel Marroc, seguint les empremtes de Marià Fortuny, el veritable mite artístic de la seva generació. El 1889 va tornar a París, on va coincidir amb Ignacio Zuloaga i altres artistes espanyols allà instal·lats. Entre ells, Barrau va rebre sobretot la influència del català Francesc Miralles, retratista de la burgesia parisenca. El pintor alternava la seva estada a París amb viatges diversos, encara que una destinació recurrent era Olot, capital de la comarca de la Garrotxa, on molts pintors d'aquella època —de Vayreda a Rusiñol— passaven temporades per acostar-se a la natura. Progressivament, Barrau es va anar allunyant de la temàtica historicista de les seves primeres obres per desenvolupar paisatges amb figures de naturalisme rural, inspirats per Jean-François Millet i relacionats amb el realisme social de Dionís Baixeras. L'any 1899 va ser clau a la trajectòria pictòrica de Barrau, quan va traslladar la seva residència de París a Caldes d’Estrac (Barcelona). De l'animada capital francesa al petit poble del Maresme, el canvi era notable. Les seves obres reflecteixen el contrast entre els grisencs cels ennuvolats del nord i la vivacitat lluminosa de la costa mediterrània. Les seves marines amb figures tenen una forta relació amb les obres de Joaquín Sorolla, amb qui comparteix una llum intensa. Una obra exemplar d'aquesta època és El bany, pintada a Caldes d'Estrac el 1909 i adquirida pel Govern francès —al Saló de la Société Nationale des Beaux-Arts— per al Museu del Luxemburg (actualment a Dakar, a l'antic Palau del Govern general de l´Àfrica Occidental Francesa). Barrau va mantenir una dinàmica activitat expositiva al llarg de tota la seva vida: des del 1887 va exposar regularment a Barcelona, a la Sala Parés i a les Galeries Laietanes, així com a Madrid i París. Tot i això, el seu objectiu era aconseguir un gran reconeixement internacional: així doncs, seguint els passos de Sorolla, va començar a viatjar per Amèrica. El 1909 va visitar Argentina, on va contactar amb el promotor artístic José Artal, i a partir de llavors va exposar a Buenos Aires, Montevideo, Rio de Janeiro, São Paulo i Nova York. A més, va participar de manera contínua als salons de París: abans de la Guerra del 1914, va concórrer trenta vegades, amb un total de setanta-nou obres, cosa que el defineix com un dels pintors catalans més internacionals de l'època. El 1911, amb una carrera artística assentada i un llenguatge personal ben definit, el pintor es va traslladar definitivament a Eivissa, captivat per la llum, els colors i els costums de l'illa, a la recerca de la serenitat necessària per continuar la seva obra. Enquadrar la figura de Barrau en algun corrent artístic del seu temps és àrdua missió. Tot i la seva inevitable vinculació amb els artistes modernistes de l'època, la seva pintura s'associa difícilment amb aquest corrent artístic, amb què ell mateix va marcar distàncies. Amant del naturalisme sobri i fidel a l'academicisme, Barrau es va limitar a fer innovacions moderades en cercles d'art més convencionals.