Josep Llorens Artigas

Josep Llorens i Artigas (Barcelona, 1892 – 1980) és considerat un dels ceramistes més innovadors de la seva generació, el taller de ceràmica del qual és un dels pocs espanyols que ha aconseguit reconeixement internacional. La seva obra està fortament marcada per la influència de la tradició oriental, ja que es va interessar molt per la ceràmica xinesa i japonesa. S'inspirà en totes les formes ceràmiques de la dinastia Song (960-1279), caracteritzades per la seva senzillesa i elegància. Llorens Artigas va estudiar a l'Escola de la Llotja i posteriorment a l'Escola d’Art Bells Oficis Francesc Galí, on va conèixer Joan Miró. Va començar a treballar com a crític d'art per al diari La Veu de Catalunya i escrivia sobre els artistes de l'avantguarda espanyola: Rafael Barradas, Josep Frau, Robert Delaunay, Cels Lagar, Joan Miró, Pablo Picasso i Joaquín Torres García. . El 1921 va viatjar a París i dos anys després es va instal·lar a Charenton-le-Pont, prop de la capital francesa. Allí va interactuar amb altres artistes espanyols, especialment amb Gargallo i Miró, amb els quals va col·laborar posteriorment. Diversos pintors van valorar la seva obra i hi van col·laborar, com Raoul Dufy, Georges Braque, Xavier Nogués o Eudald Serra. El 1929 participa al Pavelló dels Artistes Reunits de l'Exposició Internacional de Barcelona. Durant la dècada dels 30 va col·laborar amb Marquet i va presentar diferents exposicions individuals a París (1932, 1933). També va continuar estant present al panorama espanyol a través de l'Escola d'Altamira, un projecte de recuperació de les avantguardes artístiques espanyoles després de la Guerra Civil. Cap a 1944-45 va iniciar la seva col·laboració amb el seu gran amic Joan Miró, relació que es va intensificar a principis dels anys 50, després que Artigas establís un taller de ceràmica a Gallifa, no lluny de Barcelona, en una casa del segle XVIII al muntanyes. Allí va realitzar, a partir de pintures de Miró, els panells ceràmics titulats Muro del Sol i Muro de la Luna per a la façana de la seu de la UNESCO a París (1955), els murals per a la Universitat de Harvard (1960), per al aeroport de Barcelona (1971) i per al Museu Guggenheim (1965-1967) de Nova York. A finals dels anys 40, a través d'Eudald Serra, va descobrir el moviment mingei, l'Associació d'Artesania Popular Japonesa que tenia com a objectiu l'estudi i la difusió de l'estima i el coneixement de la mingeihin, les arts i els oficis populars japonesos. El 1952, Llorens Artigas va conèixer Yanagi Sōetsu, el fundador del moviment, i deu anys més tard Hamada Shōji, que es va convertir en el seu amic i col·laborador. Prenent com a model el forn de Hamada a Mashiko, l'artista català va construir un forn enfilador de llenya d'estil japonès (noborigama) al seu taller de Gallifa. Llorens Artigas es va dedicar a treballar el gres, un material utilitzat a la Xina fins i tot abans que la porcellana. El gres es compon de sorres d'argila, sílice i quars; és de caràcter dens, impermeable i opac. L´aspecte d´aquesta forma de terra (terra o terra/sòl?) pot variar, ser més rugós o més llis, i Llorens Artigas va jugar amb totes les possibilitats que oferia. La seva obra dibuixa línies pures, clàssiques i atemporals, generalment amb formes tancades. De fet, la intenció de l'artista va ser eliminar els motius decoratius de les seves obres per aconseguir la màxima qualitat i bellesa en el refinat treball d'esmalt. Va experimentar amb les veladures i les sorpreses que sorgien de la cocció. Sempre va utilitzar veladures monocromàtiques, de les quals apareixien altres tonalitats per la reacció química dels òxids metàl·lics amb l'acció del foc. A partir del 1920 porta registres de les coccions i fórmules de les veladures que anota al costat d'un esbós de la silueta de la peça. A partir de 1938, Artigas va inscriure sovint a les seves obres el signe del zodíac i el seu equivalent xinès.