NUVOL GALERIES
20.12.2017
Cada dia que ens llevem, parafrasejant el conte de Monterroso, la crisi encara està allà. El comerç de l’art català, perdut en alta mar, no se sap cap a on es dirigeix, però la deriva fa temps que és una evidència. El futur es vesteix de negre, la tempesta amenaça amb força i el camí comença a fer pujada. Mentrestant, al barri gòtic queden quatre antiquaris comptats que, quasi agonitzant, lluiten contra vent i marea a la recerca del velló d’or.
Però tot final ve inseparablement acompanyat d’un inici. Tot acaba i totcomença com una roda eterna i la darrera passa sempre dóna lloc a una de primera que reprèn el camí i esdevé origen. Si volem que tot quedi com és, cal que tot canviï, per això, és hora de replantejar, de donar una volta de 180 graus i de mostrar que els catalans, pessimistes per definició, també podem liderar el mapa del comerç de l’art mundial i trencar amb aquell localisme de mirada endins que limita i empetiteix les nostres aspiracions. Ens fa falta un gir sobtat; un arriscar-se en majúscules que ens permeti navegar lluny de la costa per albirar, en el trajecte, futurs possibles i noves Ítaques. A vegades, aferrar-se a un clau roent és la millor de les opcions.
Un exemple d’això és la Galeria Artur Ramon Art qui, amb la seva comitiva, s’ha vist obligat a canviar la seu de barri i, mutatis mutandis, s’ha desplaçat al cor de l’Eixample. Fins fa poc la galeria del carrer de la Palla era un mur de contenció que frenava l’allau invasiu de botigues de xuminades vàries, autèntiques centrals de LEDS de nivell zero i de gran parafernàlia de clara essència, si se’m permet, anacolútica, però com tot, finalment la realitat s’ha imposat i la pressió ha cedit per donar pas a la incertesa.
La penúria que viu el comerç de l’art català evidencia que cal reinventar-se, obrir-se en sec sense esperar resposta ni aprovació i saber que el secret és que, al cap i a la fi, no n’hi ha de secret, que la vida és un joc d’escacs, a vegades es guanya i a vegades es perd, però els peus reposen, sempre, damunt del tauler esperant una jugada. L’esperar passiu no porta canvi però sí a la consciència i al remordiment d’allò que es podria haver fet i no s’ha fet. És sabut que les coses no canvien per si soles, sinó que canvien perquè hi ha algú que amb determinació i convenciment les fa canviar, per això, ara, més que mai, l’art ha de ser el nostre Judes Macabeu i la flama que, malgrat les vicissituds, mai s’apaga. La nova galeria Artur Ramon és una illa farcida de caviar, un reducte que, tenint un tempo propi, dialoga amb les grans capitals de l’art i encarna la canela fina que fins ara ens mancava.
Però aquesta aposta de llum coincideix amb un dels episodis més crítics i foscs de la nostra història en el qual se’ns està negant ser com a poble fins al punt que se’ns prohibeixen els colors. Si això no fos prou, en el moment de més debilitat, ens han pres de matinada i pressionant amb força sobre la ferida que fa temps que sagna les obres del monestir de Sixena i, amb tot, la bandera de la catalanofòbia ha aconseguit onejar, altra vegada, amb total llibertat i impunitat. No és només l’espoli material d’un patrimoni que nosaltres vam salvar i restaurar, sinó la metàfora de l’imperi que aixafa al súbdit tot agafant-lo per sorpresa i mostra les seves ànsies de grandesa sabent que l’altre no podrà fer res per defensar-se i això a casa meva, senyores i senyors, en diuen joc brut.
Hem de ser conscients que se’ns ha declarat la guerra i que és responsabilitat nostra i només nostra respondre-hi, amb el temps, amb la fermesa i contundència necessàries. Fa anys que hem deixat de tenir por perquè juguem sense defensa en el terreny de la desesperança i en la seva punyetera certesa d’una lògica de tòtem. Com que ens ho han pres tot, ja no tenim res més a perdre i sí, en canvi, molt a guanyar. Molts ens voldrien al patíbul, els mateixos que han iniciat un procés de mutilació psicològica i de desgast, un autèntic corcó que va perforant a poc a poc la moral col·lectiva i que busca una rendició que, a hores d’ara, ja no serà efectiva. Ara bé, amb el lliri a la mà– i em sap greu dir-ho- es va a pocs llocs. Som una nació de pau, però no d’idiotes. Allò que ja deia Joan Sales i que avui retorna en una actualitat inqüestionable: “Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. ¿Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils.” Comencem, doncs, a fer-li cas.
La cultura és l’única que permet, en les estepes de la injustícia més crua, salts endavant i horitzons de llum. Els camins de vins i flors no han existit mai; el temps dirà. I al final de la sala de la galeria Artur Ramon, com una sorpresa inaudita, treu el cap un cor daurat, groc flama encesa, que bombeja i es fa present en la penombra d’una porta entreoberta, tot encarnant l’esperança i el color prohibit. El cor, si pensés, s’aturaria; igual que l’art. Deixem, doncs, que la cultura ens empari i sigui el nostre timó en aquest mar agitat de tempestes imposades perquè, si de veritat ho volem, no serà només un somni.
