Portem quasi un mes d’exposició i sembla que hagi passat un any. Quantes coses han passat entre els parets de la galeria i quantes a fora també. Moltes visites de les que n’estem molt contents. Bona critica i molt reconeixement que ens ajuda a continuar treballant en temps díficils. Avui al Què fem de La Vanguardia en Marc Vargas fa una resenya molt bona que ens està ajudant molt a difondre el projecte. Des d’aqui li donem les gracies. L’interés pel programa Com mirar un quadre s’ha reforçat molt. El balanç que fem de la visita comentada, la taula rodona i la sessió de Glòria Escala sobre Nonell no pot ser més bó. S’han teixit complicitats i ja ens retrobem uns quants cada setmana per parlar de la nostra pintura, dels nostres pintors retronant el valor de la paraula i la reflexió a les sales d’exposicions
Tornant a l’esplèndid article d’en Marc Vargas, quasi considera una temeritat un projecte com aquest en moments tan crítics. Us confessaré un secret: vem estar fins a tres vegades a punt d’abortar-lo. Al final no ho vem fer i n’estem contents perquè va pesar més la passió que el càlcul, l’amor a l’art que el compte de resultats. No oblidem que l’art té efectes catàrtics en temps depressius com ho pot tenir la religió o la filosofia, les humanitats que estimulen i revitalitzen. Gracies a tots per donar-nos suport i energia per a continuar treballant sabent que fora d’aquestes parets hi ha un món desnortat però també corre l’alé tan fresc de l’esperança i d’un futur menys apocalíptic del que ens pinten…