A coberta del Blue Monarch, escolto el Viatge a Itaca de Lluís Llach des del iPod. Un mar d’un blau intens entre l’horitzó de boires i illes de noms innombrables: un paisatge fet per a copsar en aquarel·les. A mitja tarda arribem al port de Mikonos. Fa un vent tramuntant que accentua la sensació de fred. Mikonos és un poble de pescadors reconstruït. Em recorda Binibeca a Menorca o Portofino a la costa Ligur. Carrers laberíntics encalats: blanc i blau, mediterranis. Gats. Botigues cares. Joieries de disseny. Comerços que venen els fruits del mar com si fossin obres d’art, úniques: esponges a deu euros, petxines a vint-i-quatre i mandíbules d’os de petits tiburons a cinquanta…
Mikonos té un aire cosmopolita, gai. No queda res del seu passat de pescadors, ara és l’escenografia perfecte perquè els continentals arribats d’arreu trobin en un parell d’hores, (les que ens deixa la dictadura del creuer), la idealització de les illes gregues: Mikonos i Santorini, dues postals. La posta de sol és espectacular: segur que algú l’ha intentat comprar però afortunadament hi ha algunes coses que encara no es compren, com la bellesa clàssica d’aquesta grega que ara s’amaga pel laberint de l’illa, grega rossa. M’adono que hi ha dues tipologies ben clares de dones gregues: les morenes i bigotudes, arcaiques, i aquestes gregues que semblen nòrdiques, futures, deeses modernes com la Bar Rafaelli. A dalt del mirador hi ha un molí d’aigua, i una vista espectacular de la Vila, terrats blancs coronats per les antenes parabòliques i el llençol del mar que afavoreix al Déu dels vents.
Sopem al vaixell al costat del capità, un home en l’esplendor de la seva seixantena que trobo massa gran per anar disfressat de primera comunió. Després a la sala El Greco, hi ha ball. Surt un home-balena mexicà portant entre els dits una dona bulímica. Al seu costat, hi ha un japonès tan prehistòric com presumit que es balanceja sobre una senyora maquillada en blanc. Els animadors van mal caracteritzats de Travolta a Grease i d’Elvis, respectivament. Sense gràcia a Grècia, thanks Cabrera. La discoteca d’un creuer és un contenidor de la nostàlgia en moviment, el simulacre de la felicitat, de l’eterna joventut. El temps passa volant perquè no hi ha temps per a res. Al Karaoke, un desgraciat de Badalona imita a Julio Iglesias, pitjor que els Morancos. Després dues lesbianes sixties s’ofeguen en una cançó impossible d’atribuir, entre galls que acabaran enfadant a Poseidó.
Mentre la vida es condensa en el Blue Monarch, el vent ens porta per les aigües de les Cíclades i sé que a l’alba ja serem a Turquia.
Continuarà…
Artur Ramon Navarro
