Avui, quan aquestes ratlles vegin la llum, presentarem a la sala gòtica del Museu Maricel la reedició de la revista L’Amic de les Arts, una capçalera mítica en el Sitges dels anys vint. Si hagués de sintetitzar en només quatre punts l’aportació de la Vila a la civilització catalana de la modernitat diria: Rusiñol i el Cau Ferrat, Utrillo-Dearing i el Maricel, i Josep Carbonell i L’Amic de les Arts.
El poeta JV Foix , que hi va col·laborar sovint, es retratava, amb precisió germànica, com un investigador en poesia i un amic de les arts, tot manllevant el títol de la capçalera de la publicació sitgetana on van aparèixer els seus primers escrits. De Foix a Dalí, passant per tants intel·lectuals i artistes, van aportar una nova llum al projecte cultural i de civilitat anterior a la Revolució, en aquells anys vint i trenta que son una collita d’exquisida qualitat. Llavors el país tenia altres coses on aferrar-se ençà i enllà del Barça. Tenia un projecte de civilització articulat a través de la cultura i les revistes i especialment L’Amic de les Arts en foren un dels catalitzadors més útils. La revista de format llençol s’estructurava en diversos apartats que anaven de Sitges al món, de la literatura a l’art i totes les coses de qualitat hi tenien cabuda: de l’art antic al més nou, de les xilografies d’aroma britànic d’en Canyelles o d’en Jou a les figures deliqüescents del primer Dalí o la Maternitat ingresiana de l’Artur Carbonell, de la crítica d’art noucentista de Sebastià Gasch als escrits avantguardistes de Foix, entre els quals em quedo amb Sense simbolisme il.lustrat amb la imatge d’una constel·lació de Miró. Justament en el conte que dona nom a l’assaig hi ha una de les escenes més ingènuament belles i divertides alhora de l’art de Foix quan descriu la reacció de la seva aimada després que el poeta-protagonista li pessigués l’anca: “Mai cap compositor no ha escrit ni escriurà una nota equivalent al crit de Gertrudis llançà, a mitja nit, a plaça oberta”.
L’Amic, sí, una gasseta que nèxia a l’abril de 1926, fa vuitanta i tres anys, amb vocació de servei, independència política i essència o millor esperit (com deien ells) de sitgetanisme. I amb el colofó del Manifest Groc, com una de les úniques reivindicacions amb substància dels nostres intel·lectuals a favor de l’art d’avantguarda. Un crit sincer, sense fingir.
Enguany, el nou L’Amic de les Arts recupera per obra i gràcia dels dissenyadors Jordi Ortiz i Patxi Solà el disseny actualitzat dels darrers números. Els dissenyadors han mirat més el 1929 que el 1926, l’avantguarda que el noucentisme, quan la revista acabava entrevistant al cineasta Luis Buñuel. A través del Consorci del Patrimoni i de l’incansable Antoni Sella i la eficaç Elisenda Casanova,- ai las, quin tàndem!-, ara el rotatiu reneix. Que en moments com els actuals un projecte com L’Amic de les Arts retorni no només explica el treball de persistència que hi ha hagut al darrere sinó la voluntat d’un grup de persones amb voluntat d’incidir activament en el debat de la cultura artística del país prenent Sitges com a fil umbilical. No us en parlaré d’aquest primer numero per prudència: només us demano, a trenc d’alba, que correu a comprar-lo. He tingut el gust i l’honor de poder formar part del Consell de Redacció i escriure-hi i m’emociona pensar que escric en les pàgines que recuperen un dels projectes més potents que ha donat Sitges, allà on en un dels seus números es va anunciar el meu besàvi, Artur Ramon i Vendrell, sense saber que aquell fragment publicitari era una de les petjades amb les que començava la nostra història d’amics de les arts.
Només cal resar a la Verge del Vinyet perquè aquesta flor no sigui fruit d’un sol estiu i que el 2010 celebrem la sortida del segon numero de la ja rebatejada publicació sitgetana.
Artur Ramon i Navarro
