Sempre he pensat que hi ha dues menes d’escriptors: els de les distancies curtes i els de les distàncies llargues. Com els atletes, poquissíms escriptors excel·leixen en ambdues. Els que son brillants en les cròniques o columnes dels diaris, que venen a ser els 100 metres o els 1500, no ho son en la novel·la que és la marató, o viceversa. Hi ha exemples que em donarien la raó: Josep Pla o Josep Maria de Sagarra foren millors en la distància curta que en la llarga, com ho son avui Quim Monzó o Sergi Pàmies, mestres de la columna o el conte, atletes de les lletres en la distància curta. Per a mi, un dels referents d’aquesta mena de mestres és, sens dubte, Gilbert Keith Chesterton.
Nascut a Londres el 1874, Chesterton fou un escriptor que emprà tots els generes però destacà en el periodístic. Gràcies, una vegada més, a la feina del gran editor Jaume Vallcorba, El Acantilado ha anat recuperant alguns dels seus títols, entre els quals em quedo amb el meravellós recull de cròniques Correr tras el propio sombrero ( y otros ensayos) publicat el novembre del 2005 amb pròleg d’Alberto Manguel. Crec que fou Augusto Monterroso qui no suportava la solemnitat que acostumen emprar els homes de lletres. Chesterton hi hagués estat d’acord perquè la seva prosa, tan si tracta aspectes mundans com clàssics, mai no és rígida sinó que flueix naturalment i ens sorprèn amb idees brillants desenvolupades a través de frases curtes: subjecte, verb i predicat. La clau de l’escriptura és ingeni i estructura. Chesterton té les dues virtuts i en treu un profit extraordinari.
A través de les pàgines de L’Amic de les Arts, la avantguardista revista sitgetana dels anys vint, sabem que Chesterton passà per la vil.la el maig de 1926. El cronista ens diu que Chesterton a la ribera passa just entre la terra i el cel i que fou homenatjat com es mereixia un escriptor de la seva vàlua, amb la presentació d’armes en forma de clavells, rebuda que impressionà a Chesterton tal com ho indica amb una carta que dirigeix a Josep Carbonell amb una frase que condensa el seu brillantíssim talent: “you are kind enough to refer to my deplorable habit of writting”. Tan de bo tots els deplorables vicis, fossin com aquest: l’escriptura d’un dels més importants autors britànics de tot el temps.
Artur Ramon Navarro
