per Artur Ramon | miradorarts.com
M’arriba la trista noticia de la mort del pintor Vicente Rojo, als 89 anys a la Ciutat de Mèxic, a qui vam tractar i exposar a la dècada dels noranta.
Tenia el crani afilat, els ulls bruns i melancòlics i una barba entre revolucionaria i mística; era un home que semblava talment sortir d’un retrat d’El Greco.
Com passa sovint, primer vam conèixer l’obra i després la persona. Ens meravellaren les seves pintures de México bajo la lluvia que vam veure exposades a la Tecla Sala el 1997 i, ràpidament, vam voler exposar-lo a la nostra sala del carrer de la Palla. Jordi Umbert, el director, eficaç com pocs, ens va posar en contacte i vam establir una relació que anava més enllà del món professional i s’acostava molt a la veritable amistat.
Tenia un pied-à-terre, mig habitatge mig estudi, al carrer de Petritxol; i d’aquell espai fosc sortien unes aquarel·les lluminoses i metafísiques, acompanyades del seu somriure sorneguer i d’una modèstia a prova d’artista. L’acompanyava sempre la seva esposa Alba, dolça i riallera, que era el seu contrapunt just, la qual va morir sobtadament poc després.
El vam exposar el 1999, i el pròleg del catàleg el va escriure Gabriel Garcia Márquez, a qui havia conegut als anys seixanta: “Conocí a Vicente Rojo cuando ambos creíamos ser desdichados. Sólo que a él se le notaba más. Era el México mítico de los años sesenta, donde había que trabajar mucho para medio vivir, y si no nos quejábamos de la pobreza era porqué no conocíamos nada mejor”, escrivia l’autor de Cien años de soledad, el disseny de la primera edició del qual fou obra de Vicente Rojo. Vam repetir exposició al 2001, amb una sèrie enigmàtica de pintures matèriques sobre volcans, a la nova galeria que acabàvem d’obrir al mateix carrer de la Palla.
Temps després, Rojo es va ajuntar amb l’escriptora Barbara Jacobs, vídua del seu amic Augusto Monterroso, tot perpetuant l’amistat que ja existia entre ambdues parelles. Ens vam deixar de veure. Amb la trista noticia de la seva pèrdua recordo en Rojo, un home que sempre va quedar traumatitzat per la guerra espanyola i l’exili. Era nebot del general republicà que, amb el mateix nom i cognom, va intentar salvaguardar Madrid de Franco. Va sucumbir. El seu pare va fugir a Mèxic i ell no el retrobaria fins deu anys després.
Ell sempre recordava els seus anys de nen a Barcelona, i en la seva memòria havia fossilitzat una imatge urbana, la que es veia des de dalt de tot del Passeig de Sant Joan amb l’Arc del Triomf, i el mar i el cel de teló blau de fons, la qual va pintar tantes vegades per a no oblidar-la. Avui m’he plantat a Rosselló amb Passeig de Sant Joan –escenari també de la meva dissortada infantesa– per a rendir-li un homenatge. Plovia. He pensat que no hi ha res d’arbitrari, tot té un sentit: ara és Barcelona sota la pluja, una imatge per a tancar el cercle, la metàfora perfecta de la pèrdua d’un gran artista i d’un bon amic.
A l’imatge: Un dels característics volcans amb piràmides de Vicente Rojo.
