Pere Santilari, Avarícia, 2015, oli sobre tela
LA VANGUARDIA Cultura|s
Dissabte,12 maig 2018
ÀLEX SUSANNA
A la nova galeria Artur Ramon s’hi acaba d’inaugurar una magnífica exposició de Josep i Pere Santilari. Fa anys que aquests bessons badalonins han anat consolidant una brillant carrera nacional i internacional del bracet d’aquesta galeria que tan encertadament va apostar per ells quan apenes ningú no creia en el realisme, i el cert és que les seves mostres ens han anat sorprenent i meravellant per un món i una factura depuradíssims, tant si s’acaren amb vistes urbanes, figura o bodegó. Degudament acompanyades per obres al∙legòriques antigues o contemporànies procedents del fons de la galeria, estracta d’una exposició de vanitas, un subgènere del bodegó en què excel∙leixen de manera particular, inspirat pel cèlebre políptop de l’Eclesiastès: vanitas vanitatum, et omnia vanitas (vanitat de vanitats, i tot és vanitat).
Allò que distingeix, però, aquesta exposició de qualsevol altra que hagin fet és que es tracta de set obres directament vinculades amb cadascun dels pecats capitals (molt actuals: som ben bé allà on érem). La vanitas doncs com a imatge al∙legòrica de la inconsistència, superfluïtat o vacuïtat de la vida humana, però alhora de la inexhaurible càrrega simbòlica dels emblemes de què està feta. Penso en les de pintors barrocs com Luis de Morales, Philippe de Champaigne o Pieter Claesz, però sobretot en les esfereïdores de Juan de Valdés Leal a l’Hospital de la Santa Caridad de Sevilla, sens dubte l’apoteosi d’aquesta modalitat de natura morta tan explícitament moralitzant: “recorda que has de morir” (Memento mori) no ens diusinó cadascuna d’aquestes obres, i doncs que tot és vanitat de vanitats.
Què ens diuen, però, les dels germans Santilari? Fonamentalment, “mira’ns i meravella’t de la nostra factura”. Crec que des de fa molts anys allò que esperona l’evolució de la seva obra, i que la manté viva tot i esporàdics excessos d’artificiositat, té molt a veure amb reptes de caire tècnic, formal: una obsessiva recerca de màxima expressivitat. Les seves obres ens volen seduir i se’ns imposen per la consistència de la seva forma treballada fins a l’exhauriment amb uns graus de sofisticació extrems. Algunes d’aquestes vanitas són dibuixos però semblenolis: com explicarho? Només mitjançant un procés d’elaboració del tot extraordinari, com bé es veu en l’audiovisual de l’exposició. Pinten amb l’ajut inestimable de la fotografia i de lents d’augment, però sobretot tenint al cap l’obra dels seus principals referents (els gravats de Rembrandt quan dibuixen, i els olis de Vermeer, Caravaggio o el mateix Rembrandt en pintar), mentre dibuixen durant hores i hores amb 15 tipus diferents de llapis sobre un cartró d’allò més resistent: només així s’explica que els seus dibuixos assoleixin la textura i la fondària d’un oli, perquè han estat capaços de fer sonar tots quinze llapis i alhora de fusionarlos en una únic acord harmònic.
Josep Santilari, Luxúria, 2017, llapis sobre cartró Schoeller
Per tant, si bé és indubtable que estem davant d’una obra formalment enlluernadora, ho és encara més que mai no es tracta d’una exhibició gratuïta sinó fruit de l’obsessió per revitalitzar l’art del dibuix o la pintura a l’oli tal com l’havien practicat els seus predecessors. Al capdavall, tota l’obra de Josep i Pere Santilari pot ser vista no sols comun constant homenatge als seus mestres sinó encara més com un afany per demostrar la vigència d’aquest art tan antic i la possibilitat d’extreure’n uns acords mai no escoltats. A les seves mans aquest miracle és possible, com no es cansen de demostrar un cop i un altre.
