5 de juny de 2020
Avui dia els metges epidemiòlegs posseeixen una autoritat no inferior a l’oracle de Delfos. Sembla una extravagància més dels temps que estem vivint, però en regirar les hemeroteques esdevé un tema recorrent. L’any 1884, l’alcalde de Barcelona Francesc de Paula Rius i Taulet (1833-1889) finançà l’estada a Marsella del bacteriòleg Jaume Ferran i Clua (1851-1929) amb la missió d’investigar l’epidèmia de còlera que assolava la ciutat francesa. El metge de les terres de l’Ebre va descobrir una primera vacuna i, malgrat les campanyes polítiques contràries, va ser nomenat pel mateix alcalde director del Laboratori Microbiològic Municipal, tot just inaugurat el 1895.
Rius i Taulet és al capdavant de totes les iniciatives emprenedores que es duen a terme a la Barcelona del darrer terç del segle XIX, entre les quals l’Exposició Universal del 1888; tanmateix, també és el blanc de totes les crítiques. L’acusen d’engrandir el seu patrimoni mitjançant les transformacions que promou a la ciutat (urbanització de la Gran Via i la Rambla de Catalunya, soterrament del tren al carrer Aragó, nou cementiri de Montjuic, etc.). A la seva mort aflora la veritat: l’alcalde deixa a la seva vídua i els seus fills sense ni un pam de sol urbà.
A nou mesos de la mort de Rius, la guerra contra ell segueix oberta i els seus enemics estan amatents a les conseqüències de les seves decisions en vida així com a les dels seus acòlits a l’Ajuntament de Barcelona, com ara l’aportació de 50.000 pessetes i la construcció d’una torre a Sarrià per a la família del finat. No és d’estranyar, doncs, que aquesta darrera iniciativa municipal cedeixi espai a les planes dels diaris a la campanya popular a favor de les víctimes de les inundacions d’aquell mateix mes de setembre del 1891. Tres anys després, La Vanguardia del 8 d’agost de 1894, publica una nota remesa al diari per part de la comissió encarregada de “honrar la memoria del señor Rius y Taulet”, on hi apareix la primera llista de subscripció oberta amb aquest propòsit, que torna a encapçalar l’Ajuntament de Barcelona amb 50.000 pessetes.
L’estiu següent es publiquen dos articles més sobre aquesta qüestió. El primer, de 21 de juny de 1895, dóna compte de l’aprovació d’una pensió vitalícia de 6.000 pessetes anuals per a la vídua de l’ex-alcalde de la ciutat, de la qual poden gaudir els seus fills fins a la seva majoria d’edat, cas que morís la mare abans de complir-la. Al segon, de 9 de juliol de 1895, el mateix diari es fa ressò de l’acte d’entrega del “chalet construido para la familia con el producto de una suscripción”. L’encarregat de pronunciar el discurs davant la vídua és el diputat terrassenc Joaquim Maria de Paz qui, després de recordar els mèrits de “aquel patricio”, entrega a Dorotea Rius els títols de propietat de la casa. Finalment, l’alcalde que no volia tenir un pam de terreny de la seva ciutat aconsegueix post mortem una torre per als seus.
Francesc de Paula Rius i Taulet, fill d’un sastre d’eclesiàstics de Tàrrega, va rebutjar de continuar al negoci familiar per anar-se a Barcelona, ciutat de la seva mare, a estudiar Dret i incorporar-se al despatx del seu oncle, catedràtic a la mateixa universitat. Es va casar en primeres núpcies amb Elvira Rius Nogués, d’una família vilafranquina, i, en segones, amb la germana d’aquesta, Dorotea. La seva alcaldia –fou batlle en quatre ocasions– va coincidir amb un dels períodes més convulsos de la història de la ciutat que va transcórrer entre la Revolució de 1868 –anomenada la Gloriosa–, l’aixecament revolucionari que va portar al destronament d’Isabel II, la Primera República Espanyola i la Restauració Borbònica. Enmig d’aquesta agitació política i social, Rius i Taulet va desenvolupar una tasca ingent que corroborà amb l’organització de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888. Josep Pla descriu així aquell moment: “Llavors l’home de Barcelona, el personatge que ho emplenava tot, era Rius i Taulet, alcalde liberal”.
La rellevància històrica de l’alcalde Rius –“un típic burgès, victorià, un tipus de respectabilitat”– hi apareix indirectament a l’obra de Pla, sobretot en contrast amb el batec amb què la ciutat s’obriria al segle XX: “On era la Barcelona de la Restauració, la tèbia i panxacontenta, mansueta i provinciana, presidida per les patilles paternals de Rius i Taulet i il·lustrada pels articles dominicals de Mañé i Flaquer al Brusi?”. Tot i no fer-ne un retrat complet, l’escriptor hi apunta dos trets significatius. El primer, que “tingué molt accentuat el defecte que en determinades circumstàncies fa donar tant de rendiment al català: la fatxenderia”. El segon, que “Don Francisco morí en la misèria”. Més enllà de les pinzellades sempre exquisides de Josep Pla, la figura de Francesc de P. Rius i Taulet no ha donat lloc a estudis biogràfics crítics i ben documentats.
No obstant això, hi ha un aspecte biogràfic que es desvela a la seva mort i que il·lumina moltes ombres: la donació a la seva família d’una torre al carrer d’Anglí. Aquesta ofrena feta per la ciutat al seu alcalde quan aquest ja no hi és constitueix la prova inqüestionable que no havia mentit, i els seus enemics van haver d’acceptar-lo a contracor. Què se n’ha fet d’aquella torre? S’haurà convertit en un hotel com la de Luis Bello Trompeta? Tan sols hi trobo una referència a la web “historia de sarrià.com”, on hi apareixen dues fotografies: una de la casa, situada al vell camí de Sant Gervasi, amb el col·legi dels Escolapis, inaugurat el curs 1894-1895, i la serra de Collserola de rerefons. Al peu de la foto hi diu: “Torre que es va construir a Sarrià per subscripció pública per a la família del que va ser l’alcalde de la Exposició de 1888 de Barcelona”. L’altra és d’una placa situada a l’entrada de la casa.
Un estudi signat pel projectista Sergi Ortega Cebrián aporta que el terreny de la torre del carrer d’Anglí fou ofert pel regidor de l’Ajuntament de Sarrià i propietari de la finca Joan Margenat. A d’altres recerques arquitectòniques, es cita la “Casa Rius i Taulet” com una obra construïda l’any 1890 per Pere Falqués i Urpí, qui va exercí com arquitecte municipal a la capital catalana des de 1889 fins a 1916 i que es conegut, sobretot, pels bancs-fanals del Passeig de Gràcia. Amb tot, al fons privat de l’arquitecte que es troba a l’Arxiu Històric de la Ciutat no ni hi ha cap referència documental de les actuacions realitzades al carrer d’Anglí. En canvi, són moltes les noticies publicades a la premsa de l’època que tracten sobre la construcció del monument dedicat a l’alcalde i realitzat pel mateix Pere Falqués i per l’escultor Manuel Fuxà entre els anys 1897 i 1901.
El 14 de gener de 1907, el carrer d’Anglí va deixar de ser un antic camí de carruatges en entrar en servei una línia de tramvia que recorria tot el carrer, coneguda com el “tramvia dels cinc” perquè el viatge costava cinc cèntims. Dorotea Rius i Rius va seguir ocupant la torre del número 64, fins als darrers dies del 1924 en què va morir. També va mantenir la pensió de l’Ajuntament com a mínim fins a l’any 1910 –quan Puig i Cadafalch va escriure un article a La Veu de Catalunya mostrant la seva indignació davant l’intent (frustrat) d’un regidor d’enretirar-li. El seu fill, l’advocat Manuel Rius i Rius (1883-1971), heretà del seu pare el títol de Marquès d’Olèrdola, creat el 31 de desembre de 1889 per la reina regent Maria Cristina d’Àustria en agraïment a l’èxit aconseguit a l’Exposició Universal. Des del punt de vista polític, el fill va ser un home d’idees força més canviants que el pare. Partidari del nacionalisme republicà en la seva joventut, va passar-se al partit liberal dinàstic per acabar sent candidat de la Unió Monàrquica Nacional a les eleccions generals, càrrec que aconseguí el 1920. També va ser regidor de l’Ajuntament pels republicans i, posteriorment, nomenat alcalde per una Reial Ordre de 1916, tot i que exercí tan sols quatre mesos.
A més de Manuel, Francesc de P. Rius i Taulet va ser pare de dues filles. La primera, Sofia, va néixer del seu matrimoni amb Elvira Rius, que va morir en el part. La segona, Frasquita, com el seu germà Manuel era filla de Dorotea, germana d’Elvira. Sofia es va casar amb Salvador Más de Xaxás i sabem que l’any 1906 ja havia nascut el seu fill Salvador. En canvi Frasquita va compartir la llar familiar amb el seu germà per més temps. La casualitat va fer, però, que l’una i l’altra es morissin amb tan sols un mes de diferència a les acaballes del 1947. En traspassar Manuel Rius l’any 1971, la casa del finat apareix a les cròniques necrològiques dels diaris i, cap als anys vuitanta, tenim notícies d’una torre al carrer d’Anglí que és a punt d’enderrocar-se i de la qual s’apunta que havia estat propietat del fill de l’alcalde Francesc de P. Rius i Taulet. Aquesta informació està relacionada amb uns guixos desapareguts de l’escultor Ismael Smith i Marí als quals al·ludeix Josep Casamartina i Passarols. Les obres són identificades pel galerista Artur Ramon a l’antiga casa del segon marquès d’Olèrdola, íntim amic d’Smith.
La torre donada a la família Rius un segle abans no fou enderrocada com s’esperava, sinó comprada per l’advocat Salvador Casanova i Martí i la pintora Carme Garcés i Brusés –filla de Tomàs Garcés i Miravet (1901-1993)– a Rosario Mas Capó, vídua de Manuel Rius. De forma que els fils d’aquestes set històries de cases regalades s’han entortolligat fins a fer-me retornar al punt de sortida de “A recer”, quan Tomàs Garcès pronuncia el seu discurs d’ofrena davant la caseta de pescadors que els amics i devots han regalat a Carles Riba.
Enfilo el carrer d’Anglí a dos quarts de quatre, una hora de la tarda en què aquells a qui els hi és permès de passejar estan fent la sesta. Les antigues torres d’estiueig, com la de Leopold Sagnier –germà de l’arquitecte– on va concentrar-se l’ajut dels quàquers als infants durant la guerra civil, han donat pas a uns edificis robusts del gust de les famílies acomodades barcelonines. Excepte en arribar al número 35, llar de la família Reventós. El jurista, economista i polític Manuel Reventós i Bordoy va comprar la finca l’any 1933 a l’editor i director de la revista l’Avenç Jaume Massó i Torrents i s’hi traslladà a viure amb la seva família. Anys després, el seu fill Joan Reventós i Carner –futur president del Parlament de Catalunya– hi organitzarà reunions clandestines antifranquistes.
Arribo a la cantonada d’Anglí amb el Passeig de la Bonanova. Un bloc de pisos substitueix la torre que s’utilitzà com a txeca durant la guerra civil, després va pertànyer a l’ “Auxilio Social” i, l’any 1946, va acollir temporalment uns dos-cents nens polonesos recuperats del terror nazi. A mesura que la pujada es fa costeruda, la silueta blanca de la Torre de Collserola i la muntanya fosca retallen més clarament els límits de la ciutat. L’antiga casa de la família de Rius i Taulet està tancada a pany i forrellat, com tants altres elements de la ciutat. L’alcalde, com jo, tampoc no hi va poder gaudir de les vistes espectaculars sobre Barcelona. Em pregunto si ho va fer Tomàs Garcés i si, des de casa de la seva filla, va veure com s’aixecava l’antena de Norman Foster.
