Com a mig món aquí els pals de selfie són el producte estrella dels venedors ambulants. També hi ha fulards ben alineats sobre els llençols i a l’alçada de les fonts de Carles Buïgas fins i tot es venen trenets de fusta, on cada vagó és una lletra que et permet escriure un nom. Els principals souvenirs locals són els ventalls flamencs. També hi ha tasses de cafè estampades amb toros i bailaoras. Dracs del Park Güell multicolors. Imants per decorar la nevera que reprodueixen la façana de la Sagrada Família. Els manters despleguen la seva mercaderia amb total impunitat per oferir-la a la gent que pren la fresca a la terrassa del davant de l’entrada principal del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Matí lluminós d’aquest novembre sec. Ni rastre de samarretes amb el Pantocràtor de Taüll, però sí del Barça, el Madrid o el PSG. Cap Miró convertit en gadget. Cap Dalí. És la prova del manter. I no enganya. Hi ha més turistes asseguts a la terrassa, contemplant les vistes amb el Tibidabo al fons, que visitant les exposicions. El MNAC encara és un reclam menor.
Avui fa una setmana aquest diari va encetar una discussió necessària sobre l’estat de la cultura a Barcelona. Addictes com hem esdevingut a l’actualitat quotidiana del procés sobiranista –que ha situat el debat polític i la convivència civil en l’agonia permanent (els polítics segueixen a la presó, ep, cal dirho)–, ens anem desconnectant d’altres problemàtiques que condicionaran també el nostre futur. Per això val la pena d’ampliar l’agenda informativa. Com a mínim intentar-ho. I pot ser no hi hagi estratègia més fecunda –perquè Catalunya és al món, sobretot, perquè existeix Barcelona– que diagnosticant assumptes pendents que hauria d’afrontar la nostra ciutat.
El moment és òptim perquè és crític. Ara, amb el perill de la pèrdua de prestigi internacional acumulat des del 92 i la freda sagnia de la descapitalització econòmica, la ciutat hauria d’identificar tares i reptes per refermar la seva posició com una de les capitals europees del Mediterrani. I, en el tema que ens ocupa, més enllà del ressò magnètic d’alguns festivals privats –el Sónar, el Primavera Sound– o la seva antiga centralitat en la vida editorial hispànica –el canvi de seu de Planeta és un punt d’inflexió–, entendre els perquès d’una manca d’oferta cultural institucional equiparable a l’atractiu indiscutible que encara manté la ciutat.
El MNAC n’és el millor paradigma. Fins i tot ho és el seu recinte, l’anacrònic Palau Nacional. Són paradigma per allò que voldríem que el museu fos i alhora ho és per allò que, a la pràctica, no pot deixar de ser.
Quan fa pocs anys es va inaugurar el replantejament de les sales d’art modern –liderat per Juan José Lahuerta–, a les pàgines del Cultura/s Artur Ramon va expressar un desig esperançat. “El MNAC és el nostre Louvre, el nostre British, el nostre MET y nosaltres hem de ser els seus millors preceptors”. Ésclar que voldríem que el nostre jugués a la Champions dels museus del món, però no té ni el fons ni el pressupost per poder competir.
És una paradoxa. Perquè des dels seus orígens, en temps romàntics, el MNAC ha tingut una vocació de museu nacional per inscriure l’art català en la gran història de la cultura europea. Però els museus que acompleixen aquest propòsit han d’estar nodrits pel secular col∙leccionisme imperial. No és el cas. Ni va ser suficient la tasca exemplar de substitució assumida pel mecenes Francesc Cambó. El MNAC, en canvi, desplega com a joia el romànic fascinant, però l’art medieval cotitza a la baixa entre l’interès general. Com intervenir hi?
La proposta de Lahuerta, avalada per un bon director com Pepe Serra, encertava replantejant aquella servitud fundacional. Al primer pis del museu ara s’hi pot resseguir una visió que, transcendint un marc nacional restrictiu, ofereix una interpretació temàtica de la modernitat estètica que d’una manera convincent té l’art català com a pivot. Però sense un discurs que ho reforci –a la botiga no hi ha un catàleg com déu mana, les temporals no hi dialoguen (val com a excepció Picasso romànic)– ni sense poder penjar a les parets obres de primer nivell –no hi ha cap peça de postal de les grans estrelles de l’avantguarda catalana–, el MNAC difícilment podrà convertirse en la institució cultural medul∙lar que, propulsada a través de la inversió pública, potenciï el prestigi de la ciutat i enriqueixi el seu atractiu malmès.
Perquè la inversió, naturalment, segueix drenant la possibilitat d’aprofundir en un model que voldria ser més atractiu. Ho sap abans que ningú, i se’n queixa, el director Serra (i ho va denunciar, aquí i amb rotunditat, Ignacio Orovio). Res ha canviat massa. El pressupost actual garanteix el manteniment de l’estructura, però poca cosa més. Una mínima política d’adquisicions segueix bloquejada i no és realista plantejar programes agosarats. El museu segueix malferit per les retallades salvatges. Conclusió: Barcelona és una capital sense un gran museu perquè la cultura no és una prioritat certa per als qui governen el país. Professor Subirats –nou comissionat de Cultura–, ànims!
