31.01.2023 | Ramon Casalé Soler | El temps
UNA SALA D’ART PIONERA A EUROPA
Des que l’any 2017 la sala Parés va celebrar el seu 140è aniversari, cada any realitza una exposició dedicada a l’art català des de diferents punts de vista, com per exemple les mostres París a Parés. À la recherche de la Ville Lumière, 2018; Salons a Can Parés (1884-1930), 2019, de la qual El temps de les arts se’n va fer ressò, i Viatgers (1877-1950), 2021, que han permès al públic conèixer de prop una part de l’extensa trajectòria de la galeria, que no deixa de ser el que ha anat succeint al llarg del temps a la vida artística barcelonina.
Ara mitjançant Entendre la figura. 1877-1977, podem contemplar com la temàtica de la figura ha anat adquirint protagonisme al llarg d’un segle, gràcies a un conjunt de pintors i escultors que en diversos moments de finals del segle XIX i una gran part del segle passat, havien mostrat els seus treballs a la sala Parés. El més interessant és comprovar que “com a creadors que es mogueren en diversos estils i llenguatges entengueren i representaren el cos humà”. El fet que l’exposició comenci a partir de l’any 1877 obeeix a la data d’inauguració de la galeria, on s’exhibeixen un conjunt d’obres provinents del seu fons, com també de col·leccionistes privats.
Algunes de les peces que s’exposen havien estat abans a Brussel·les i Londres, concretament a la mostra Barcelona-París 1860-1936. A journey to Modernity, que es va celebrar a les respectives seus de la galeria Colnaghi London que, juntament amb la galeria Artur Ramon, han col·laborat darrerament en aquest tipus d’exposicions que tenen un curt període de temps, però que serveixen per donar a conèixer l’art català fora del nostre país, i que tenen una gran acceptació.
“Entendre la figura. 1877-1977”
Comissari: Sergi Fuentes Milà
Sala Parés
Petritxol, 5 Barcelona
Fins al 18 de febrer de 2023
UN VIATGE DE CENT ANYS REPRESENTANT LA FIGURA
Entendre la figura (1877-1977) és gairebé una mostra museística on es poden contemplar un gran nombre d’obres en què només apareix la temàtica de la figura on la presència del cos humà, tant masculí com femení, és l’únic protagonista, acompanyat a vegades per un entorn determinat com és el del paisatge que actua com a fons compositiu, ja que la figura parteix, entre altres consideracions, de “l’acurat estudi del natural, a la figura lliure i subjectiva que emergeix espontàniament: de la seva concepció a partir del color i el clarobscur, a la utilització de la línia rigorosa i el dibuix acadèmic”. Hi ha diverses maneres de representar-la, ja que s’adverteix l’interès per mostrar-lo des del realisme, el simbolisme, el neoromanticisme, el modernisme, el fauvisme, el cubisme… fins a arribar a un tipus de figuració que es podria denominar com eclèctica o híbrida, perquè hi intervenen a la vegada models neoclàssics i avantguardistes.
Francisco de Goya. Fernando Vii en un campamento. Después de 1815. Óleo sobre lienzo (c) Archivo Fotográfico. Museo Nacional del Prado
De les peces que s’exhibeixen vull destacar les que corresponen a artistes dels quals no tenia gaires referències, però que m’han sorprès gratament, com és el cas del pintor segovià Servando del Pilar (1903-1990) a través de Maternidad. París, 1922. El seu treball va passar d’un cert cubisme a l’art-decó i més tard per l’abstracció i el realisme. Respecte de l’obra que presenta a la Parés s’aproxima a l’ideari noucentista de Joaquim Sunyer (1874-1956), de qui s’exposa l’oli Nu assegut, 1924, sobretot per la manera de representar el nu femení. És una maternitat que desprèn una calidesa que contrasta amb la fredor del paisatge que actua com a fons compositiu.
Del valencià Joaquin Agrasot es mostra un quadre d’arrel realista i costumista com és En el bosque, 1898, on es veu una pastora d’ovelles que reposen al costat dels arbres en un dia lluminós. I del pintor i dibuixant català, el realista Manuel Feliu de Lemus (1865-1922), s’exposa Femme nue au repòs, que com el seu nom indica mostra una jove nua descansant en una butaca. Porta un mocador amb unes tires vermelles al cap que contrasten amb el color blanc del cos. Òbviament, no es tracta d’una escena natural sinó que el que vol mostrar l’artista és la bellesa d’un cos voluptuós.
Santiago Rusiñol (1861-1931), Enrik Satie tocant l’harmonium. París, 1891. Oli sobre tela. Sala Parés
Hi ha una obra de Ramon Casas que ja s’havia exposat a la galeria Gothsland fa quatre anys, com és La Parisienne (Mlle. Clo-Clo. Clotilde Pignel). París. 1900. En primer pla apareix una dona jove elegantment vestida i al fons es veu la basílica del Sacré Coeur de Montmartre. Clo-Clo era una de les models habituals de l’artista. Era filla del propietari de la botiga de pintura on anaven a comprar el material tant el mateix Casas com Santiago Rusiñol. La model va ser portada de la revista Pèl i Ploma, nº 53 de l’1 de juny del 1900.
Romà Rivera (1849-1935), Sortint del ball. Oli sobre tela. Sala Parés
El català Romà Ribera (1849-1935) va ser pintor de gènere. Es va dedicar principalment a pintar escenes de ball i carnavals, a més d’actes socials relacionats amb les classes altes de París, ciutat on va residir una època, i de Barcelona. Aquí s’exhibeix Sortint del ball, on es veuen dues dones acompanyades per un home que fuma i porta un barret. Al seu darrere hi ha un carruatge amb el sostre tancat, mentre treu el cap un cavall, indicant que hi ha un altre carruatge esperant. Els detalls són molt importants per a l’artista, ja que l’home sosté els guants en una mà mentre l’altra li serveix per fumar. Els plecs dels vestits de les senyores també assenyalen que presta atenció a qualsevol aspecte que aparegui a l’escena.
Joaquin Sorolla (1863-1923), Catacumbas de Roma,1885. Oli sobre tela. Sala Parés
De Modest Urgell (1839-1919) destaquen les peces Crepuscle amb poble i figura i Carrer de poble. Són paisatges carregats de misteri i de solitud, així com d’un cert aire de melancolia i una atmosfera especial, on el cel —a través dels capvespres— és tan important com la resta del quadre. Joaquin Sorolla (1863-1923) també hi és present amb una obra ben diferent del seu estil habitual com és Entierro en las catacumbes. Roma (1885), ja que aquí no sorgeix el Sorolla més lluminós i colorista, sinó que s’aproxima a l’abstracció emprant el negre en les figures humanes, fet que provoca que hi hagi més dramatisme, ja que és un lloc —les catacumbes de San Calixto— que expressa dolor i tragèdia.
Francisco Bores (1898-1972), Femme nue, 1933. Oli sobre tela. Sala Parés
Del pintor de l’Escola de París Francisco Bores (1898-1972) es mostra l’oli cubista Femme nue, 1933, que es va publicar al núm. 1 de la revista surrealista parisenca Minotaure. La peça més moderna és l’oli sobre fusta Figura, 1981, de Montserrat Gudiol (1933-2015), on el cabell vermell de la dona nua es confon amb el fons del mateix color. Respecte de les escultures només se n’exposen tres: el bronze Una onada, d’Enric Clarasó (1857-1941); la terracota Españolas, 1927, de Manolo Hugué (1872-1945) i el bronze El somriure. Isabel Rodríguez, 1914, de Josep Clarà (1878-1958). Les tres peces no són gaire grans, però representen molt bé la manera de treballar de cadascun d’ells
