miradorarts.com/ca | per Artur Ramon
No hi ha res com la rutina. Cada dia sopo a la cuina a la mateixa hora.
M’agrada mirar l’edifici del davant, un bloc anodí de pisos de luxe de Nuñez y Navarro, que es lloguen a preu d’or, amb piscina al terrat i tot. Quan vam venir a viure-hi fa uns deu anys, des d’aquí vèiem a la primavera com queia el dia a la serra de Collserola, turons com sortits d’un paisatge de Bellini.
Ara he passat de la poètica de la pintura antiga veneciana a la realitat del maó postmodern. El pis que dona al davant de la finestra de la meva cuina fa anys que està buit: parets d’un blanc trencat tirant a gris, parquet daurat, llum taronja. Des de casa veig una cantonada del que deu ser el menjador; és de vidre com la proa d’un vaixell. No l’han pogut llogar (em diuen que la promotora no els vol vendre). Sobre les deu de la nit, mentre vaig apurant un iogurt Danone ensucrat, apareix un home d’uns quaranta anys, de pell blanca, complexió robusta i vestit amb bata blava de porter, que d’un sol cop corre les cortines. Abans, però, em mira amb un ulls tristos que ja no brillen sobre un morrió blanc com el bec d’un ocell exòtic: sembla que en qualsevol moment obrirà la finestra i es posarà a volar.
Quan arriba la nit el temps no es condensa en el rellotge sinó en la finestra del davant. Començo a sopar veient l’espai buit, sense llibres, ni quadres, sense vida, com la majoria de cases actuals on sembla que hagin entrat a robar, i a les deu en punt arriba l’home-ocell, diligent com pocs, i d’un sol gest ho deixa tot fosc. I així han passat els dos mesos de confinament i els nou que portem dins del túnel sense llum, i ell mai no ha fallat, ni un sol dia, ni s’ha retardat un sol minut, deu d’haver-hi un alemany darrera aquesta màscara que em mira però no em saluda. De dia m’he apropat a la porteria, per si el reconeixia, però el que hi ha al matí és un altre, més gros i de pell bruna, que acaricia els carrers amb l’escombra com un ós, mandrós com és. En resum, el meu mestre de cerimònies fa el torn de nit com si fos el teloner d’una obra de l’absurd.
Enguany a casa no hi hem celebrat la Nit de Nadal com cal o com ho havíem fet sempre, tota la família junta, seguint el far del Procicat. Hem sopat tots cinc un àpat frugal però saborós, que ha anat transitant entre la nostàlgia pels absents i l’esperança d’un proper any que no pot ser pitjor que aquest. De fet, sí que pot ser-ho –tot el que va malament és susceptible d’anar a pitjor–, però ens enganyem i ens agafem al futur com un nàufrag a un flotador, o com el ramat a la vacuna. Com sopàvem al menjador no he seguit el ritual del pis del davant, però quan ja recollíem els plats m’he adonat que eren quarts de dotze i que avui no havien tancat les cortines. He pensat que, sent la Nit de Nadal, el meu amic tindria festa i estaria celebrant-ho a casa seva seguint escrupolosament, prussià com és, tot el protocol de seguretat que els nostres governants eficaçment i sense titubejos han establert, mentre el pis quedaria, sense la cortina, exposat a les mirades curioses de la nit.
De sobte, com portada per un mecanisme automàtic la cortina s’ha corregut. M’hi he fixat bé i ningú l’havia tancada. Al cap d’uns minuts, s’ha tornat a obrir mecànicament i he vist una taula ben parada amb unes persones guarnides per a l’ocasió tot sopant. He intuït que prenien uns galets d’aquells grossos nedant en un brou dens. La llum havia canviat i ja no queia a raig, sinó dramàticament amb clara intenció escenogràfica. Del sostre penjava una làmpada de La Granja i a la paret del fons hi havia un Paisatge amb un cementiri perfectament atribuïble a Modest Urgell. No hi havia nens. Tots eren adults. Ningú duia la mascareta posada, ni guardaven la sagrada distància de seguretat, semblaven feliços com si habitessin el món d’ahir. M’ha semblat veure a Juan Luna, conservador del Museu del Prado, que reia al costat de Maradona –l’he reconegut pel seu posat petrificat de buda absent. A prop hi havia l’ex defensa del Madrid Goyo Benito i l’expresident Lorenzo Sanz que brindaven, cofois, amb xampany francés. Al seu davant estava el Joaquín, el cambrer de Casa Alfonso que li comentava alguna cosa a la mare d’un amic meu. I d’altres persones que no he reconegut fins a formar un grup de més de deu, serien uns dotze, calculo. Els seus rostres transmetien la pau serena d’una vida nova, possiblement eterna. En un costat, presidia la taula l’expresident francés Valéry Giscard d’Estaing amb el seu posat estirat de cadàver distingit, que gesticulava un discurs que ningú no escoltava. Mentre que, en l’altre costat de la taula, era la Lucia Bosé qui presidia, amb els seus cabells blaus i el carisma de diva italiana que no l’abandonà mai. Els he saludat des de casa i no em veien o no volien veure’m, estaven dins d’una sola bombolla com sortida del Bosco, tot celebrant el Nadal ençà i enllà del temps…
Quan m’he despertat el patogen encara era allí.
He anat directament a la finestra de la cuina, i la darrera imatge de la nit ja s’havia esvaït, com el pitjor malson de la nostra vida.
A l’imatge: “El pis que dona al davant de la finestra de la meva cuina fa anys que està buit”.
