Cultura|s
La Vanguardia
Dissabte 11 novembre 2017
Una de les meve saficions preferides és mirar la gent com mira. Vaig a un museu o visito un monument i quan ja l’he vist m’assec i observo. Se sol repetir la mateixa escena: entre l’obra i l’ull del visitant s’interposa un artefacte tecnològic amb una pantalla que mesura 143,59 x 70,94 x 7,57 mm. El món sencer ficat en aquest rectangle petit, llis i brillant. La ficció visual ha substituït la realitat i la panoràmica en granangular de l’ull humà ha quedat minimitzada en una lent zoom, reduïda al micro.
Jo estava visitant el meravellós pessebre napolità del Palaude Villena de Valladolid, un eixam de duescentes figures del segle XVIII ricament vestides desplegades en una peixera amb llum tenebrosa quan van irrompre uns individus armats amb les seves càmeres que es van entretenir a filmar en un sola presa tot allò. Eren quatre parelles madures, ells gravaven amb pols ferm en pla continu a la manera de Martin Scorsese mentre elles es dedicaven a supervisar l’enregistrament, però ningúno mirava el món cristal∙litzat que allà es representava, ningúno buscava una visió àmplia que permetés conèixer aquella meravellosa escenificació del Nàpols del rococó, no es fixaven en els detalls de la talla, la luxosa ornamentació dels vestits, el realisme de les fruites o els animals.
Ulls que no miren, malgastats, concentrats en el no-res. Em vaig preguntar perquè gravaven. Ho veurien després a l’ordinador de casa i ho ensenyarien als amics? Em temo que no. Apostaria que aquellen registrament estèril quedaria registrat en la memòria del mòbil per a l’eternitat. Una cosa similar passa al Louvre cada dia. Milers de visitants es posen d’esquena a la Gioconda i es fan una selfie per enviar-la ràpidament per terra, mar i aire i així explicar que ells són a París i qui la rep no. Ostentació visual, globalització, pornografia del’ego.
Jordi Baron, el meu amic fotògraf, s’ha passat hore scaptant aquests turistes globals que es faran autoretrats davant la Gioconda i m’ensenya les seves fotos. És un reportatge antropològic de primera categoria, una apologia de la vanitat que il∙lustra el que passa avui als museus que han esdevingut parcs temàtics al veïnatge universal. Ha passat gairebé un quart de segle des que el mòbil va irrompre en les nostres vides i és evident que la nostra mirada s’ha vist clarament modificada. De la mateixa manera que la forma que tenim de comunicar-nos és ben diferent de la que teníem fa vint-i-cinc anys, els nostres ulls estan avui acostumats a mirades petites i ja no estirem la vista com abans. La professora Rosa Vives fa poc em comentava que pocs crítics quan tracten de pintura actualment parlen de colors i al∙ludia a la distorsió que produeix l’audiovisual davant la realitat de la pintura: com que normalment jutgen per imatges i no davant de l’obra, no poden parlar d’una cosa que no veuen. Continuo mirant com miren o, millor, com no miren pendents de mòbils i audioguies, llegint etiquetes, distrets, en fi, i sense observar amb curiositat i atenció l’obra d’art, que és l’únic document a què cal fer atenció. Pot ser aquí hi ha l’arrel del problema. Com que ja no tenim eines per llegir les obres, com que hem renunciat a l’esforç que el seu coneixement implica, és millor distreure’s amb les joguines del context i així dissimulem millor la nostra pura i simple estultícia visual.
