Pere Borrell del Caso: ‘Fugint de la crítica’, 1874 COL. BANC D’ESPANYA
El 4 de gener estava escoltant a la ràdio el debat d’investidura de Pedro Sánchez quan Pablo Casado va desqualificar la proposta del candidat a president com un “trampantojo electoralista”. El comentarista radiofònic es va sorprendre de l’expressió, que
va considerar arcaica (com felón) i va voler trobarne el significat. Per això va recórrer al programa de cuina Masterchef i no m’estranya perquè fa temps que al nostre país la cultura s’ha reduït a la gastronomia.
El diccionari defineix el trompe l’oeil com “la trampa o la il∙lusió amb què s’enganya algú fent-lo veure el que no és”. En la pintura és un gènere dins del bodegó en el qual es descrivien racons de taller amb dibuixos, escultures, gravats, mapes, compassos, llibres que al∙ludeixen a la capacitat simuladora de l’art. En francès, trômpe l’oeil és la forma d’enganyar l’ull. Germina aquesta idea en els
orígens de la pintura amb la bonica història de Zeuxis i Parrasi i la seva aposta per veure qui era capaç de pintar un raïm que enganyés els mateixos ocells.
Naturalment el comentarista del debat no en sabia res, Casado m’imagino que tampoc, però Álvarez de Toledo, que li escriu els discursos, possiblement sí. S’entén que el líder del PP volia assenyalar l’engany del seu oponent que ofereix una cosa que ho sembla però no ho és. El nivell d’estultícia que hem assolit en cultura general és de rècord i no només afecta els aspirants a guàrdia urbà. Portugal és avui un país més culte que Espanya. El pitjor és quemés enllà de no saber res es fa constantment apologia de la ruqueria: no hi ha res més atrevit que la ignorància.
La Vanguardia, Culturas | Artur Ramon Navarro
