La rotonda és un gènere dins de la xarxa viaria com ho és el conte dins la narrativa: un cercle en el que circulen els vehicles o les idees. Crec que van ser els anglesos els que es van inventar aquesta modalitat en el traçat de les vies i no m’estranya perquè condensa la practicitat del món anglosaxó: el tràfic flueix sense semàfors, tal com ho indica el seu nom “roundabout”. Als Estats-Units s’anomena “rotary” o “traffic circle” o “modern roundabout”. Des del punt de vist del perímetre, la rotonda és molt útil, tot i que mai acabo sabent si em toca passar a mi o si he cedir el pas, sobretot a la rotonda de les rotondes, la de la plaça Francesc Marcià a Barcelona.
El problema està en la part interior que sempre és terra de ningú. Què hi hem de posar?. I la majoria d’ajuntaments d’arreu del país han optat per seguir el model francès. En rigor, França va explotar la idea anglesa de la rotonda fins a l’extenuació, tant que molts ciclistes que participen al Tour acaben marejats o per terra després de tanta volta al voltant d’una rotonda. A moltes localitats franceses n’hi ha una cada cent metres i ara, arriba com sempre amb retard la moda a casa nostra. No seré jo qui discuteixi als experts en infraestructures viàries la utilitat o no de la rotonda per això tenim els tècnics,els experts i els amateurs com l’amic Marc Cuatrecasas. Però si discutiré la qüestió estètica que és la que m’interessa sempre i per sobre de tot. I la estètica és ben simple: menys és més que deia Adolf Loos. Si el bell mig del donut que és la rotonda perfecte i comestible no hi ha res més que el buit perquè hem de posar escultures o altra mena d’ornament per unir les vies?. Una escultura necessita sempre dues condicions: deteniment per a l’observació i la possibilitat de tocar-la, condicions que mai no es donen quan travessem el cercle atents a no accidentar-nos. L’exemple de la dificultat per omplir bé el cor del cercle està en la plaça Macià ja esmentada : un paisatge simbolista sortit d’un Brull, inútilment bell.
Hi ha varies tipologies en l’ornament de les rotondes autòctones: peces d’escultors de reconegut prestigi, d’escultors emergents, simulacres d’escultures amb elements naturals (un tronc, per exemple) i l’amuntegament d’elements reciclats a la manera de l’escultor Arman. Sitges per exemple ha optat per la primera opció, -la qual és la menys dolenta-, mentre Tona, localitat de gust sempre original, ha optat per la última en una rotonda que sempre està en obres.
Caldria fer un inventari de rotondes o una tesi doctoral, el tema dona per molt i tindríem molt per escollir perquè no hi ha cap localitat, de la costa a la muntanya, que no tingui un pavelló esportiu i una rotonda, faci falta o no, com a simples símbols d’un poder municipal quan els temps eren de vaques grasses.
Ras i curt: les rotondes no m’agraden, ni com a usuari a través del auto, ni com a contemplador estètic, encara que moltes portin les lletres capitals en pedra o marbre de la població perquè no ens perdem, ironia fina en un país com el nostre tan mal senyalitzat.
Artur Ramon i Navarro
