La vida és un cercle, un tren de fira circulant per una esfera i parant, any rere any, a les mateixes estacions. La tardor es presenta amb signes de singular bellesa que van més enllà dels carrers del laberint mullats,- miralls que reflexen el mur o la pell de la història-, més enllà, sí, de la reaparició estel·lar de la xocolatina acompanyant els cafès de casa Alfonso ara que ja no es pot fondre, o dels primers freds quan ens posem al llit abans que la casa hagi estat confortablement banyada per la calefacció, enllà de l’olor de les castanyes torrades i dels moniatos de taronja fluorescent i de les catifes de fulles brunes al bosc.
Em refereixo a signes que transcendeixen aquesta vida urbana i que ens expliquen d’on venim i a on anem. Davant la gasolinera que porta de Masvidal a Viladrau hi ha un vell roure. Tot i que havia passat centenar de vegades davant seu mai no l’havia observat atentament fins que el senyor de la gasolinera,- un home que porta una granota de mecànic blava que contrasta amb la cabellera aristocràticament blanca-, no només me’l va mostrar sinó que em va explicar la seva capacitat de predictor del temps. Aquest roure s’alça ara com una illa en un paratge que s’ha anat tornant de cendra: gris sobre una capa violeta. S’alça com un arbre de Patinir en un paisatge sense roques tallades. Un objecte singular sobre un fons d’ ocre. Aquest roure, una mena de termòmetre de la naturalesa, ara ja no té fulles: pobre arbre amb alopècia. Ha perdut la seva frondosa copa de verd d’oliva i ara sembla un arbre en blanc i negre com els que acompanyen les magnifiques arquitectures en les vedute piranesianes. Un roure sotmès a la quimioteràpia de la tardor. Presenta un tronc de fusta dura i una textura que recorda els Tàpies més matèrics. Viu indiferent en un sòl d’aigua i gasolina i el seu nom llatí és bellíssim: Quercus cerriodes. Sempre que passo davant seu constato que tot gira al voltant de la seva predicció i que el temps és un concepte abstracte però circular, un tren de joguet com el que observava quan l’oncle Gaspart el desplegava davant els meus ulls àvids d’infant en el seu estudi al bell mig de la Vila…
Artur Ramon Navarro
