La galeria Artur Ramon Art obre nou local al Quadrat d’Or inspirat en les sales privades europees

Tot canvia. El món de l’art, també. Els barris de Barcelona, encara més. La galeria botiga ja no és suficent. Els col·leccionistes són globals. I el públic local tendeix més a vendre el que ha heretat que no a comprar el que és nou. El carrer de la Palla no és el que era abans: via d’antiquaris i llibreters. I el Quadrat d’Or ha deixat de ser el chinatown que va ser en els 90 per recuperar l’esplendor del passat. I veïns. Amb possibles. Potser Ildefons Cerdà acabarà tenint raó, i l’eix del seu pla serà el que va preveure: el passeig de Sant Joan. Tot canvia, sí. I la històrica galeria Artur Ramon Art, també. Ha deixat el carrer de la Palla, allà on va obrir portes el 1943. El turisme low cost i les botigues de souvenirs han copat l’espai. Així que els galeristes, Artur i Mònica Ramon, han alliberat metres al Barri Gòtic. O sigui que ara s’han d’anar a buscar a l’Eixample. Al número 19 del carrer de Bailèn. És un canvi d’ubicació, per descomptat. Però és molt més. És un concepte nou. Una generació nova. És renovar-se per avançar. És un reset. És una galeria 3.0.

Resumint, ¿què és? «Un espai d’art, un laboratori, un centre d’investigació, d’assessorament, de taxació i de debat… Un lloc on passen coses i que no té el format clàssic de galeria tradicional», expliquen. A dalt i a baix. Públic i privat. Clàssic i contemporani. Vaja, que està bé tenir un aparador. De manera que al nivell del carrer hi ha el local expositiu, obert a tothom i amb mostres que uneixen les antiguitats i l’art més actual. Vegin si no l’exposició Temps imaginari de Pamen Pereira: Les vaixelles de plata amb història volen, literalment, pels aires. I al primer pis, la galeria privada. La que dona intimitat i discreció. La que necessita cita prèvia. Ja sigui per ser assessorat o per obrir la bitlletera. Té aspecte de pis: «Es tracta de recuperar l’ambient d’una casa, de donar calidesa, que el client se senti còmode. Qualsevol espai està bé per rebre. Ja sigui el despatx o el saló». Contingut i continent es deixen admirar. Una consola genovesa del segle XVIII per aquí, un nonell per allà… A més de l’habitual gabinet de dibuix, inspirat en el que Rafael Moneo va dissenyar per al Prado, i paret amb peces de ceràmica que sembla sortida d’un museu d’arts decoratives.

I també hi ha (i hi haurà), a la primera planta, les mostres habituals. Però de clàssics i pensant en els col·leccionistes. La idea és «fomentar un col·leccionisme culte, i recuperar la millor tradició de l’antiquari com a connoisseur i transmissor de coneixement». La que ara llueix porta per títol Quatre caravaggistes: Bassetti, Borgianni, Carcciolo i Ribera i està comissariada per Gianni Papi. Poca broma, l’italià és el gran expert en el tema i és l’historiador que obrirà, ben aviat, el cicle de conferències que vol potenciar la galeria.

A la lliga internacional

Per entrar-hi (i tafanejar i al mateix temps cultivar-se), les ponències són una bona excusa, estan obertes a tothom i es porten a terme a la part privada. Si no, s’ha de buscar un bon motiu per accedir a la biblioteca. L’ofereixen a estudiosos i investigadors. Sis mil volums, des del segle XVI fins a l’actualitat. No és única en contingut. N’hi ha d’especialitzades amb fons iguals o més importants. Però sí que és singular en ambient. No estudiar allà és impossible. Tan impossible com estudiar. El cas és que el local respira l’atmosfera perfecta per a la concentració: llum natural i pau espiritual. Però els ulls se’n van cap als detalls: la boiserie amb pàtina que acull els llibres, els bustos d’Ismael Smith i Manolo Hugué que coronen el moble, les taules de Norman Foster, les cadires fernandines, les mateixes on posen al Palau Reial els seus regis darrere els amfitrions, i convidats, dels sopars de gala…

Tot està pensat amb molta cura. Però és que l’objectiu és ambiciós. «El 80% de la nostra facturació està a l’estranger. Tenim una vocació internacional molt potent, i volem que quan aquest públic de fora vingui a Barcelona tingui una referència». Així que han implementat el model anglosaxó. Una tendència del mercat en què l’aspecte tradicional perd pes. Vet aquí Colnaghi i Daniel Katz a Londres i Brimo a París. «És la lliga en què volem jugar», sentencien.

Accés article