Un colega meu trepitja el relliscós terreny de l’art africà, obres sense massa època i que han estat tradicionalment falsificades d’ençà que els primers moderns les integraren a l’art d’Occident. Per treballar en aquest tema es necessiten a més d’uns grans coneixements el suport d’experts en la materia: uns erudits que viuen dispersos al món escrivint llibres i cobrant pels certificats. Homes i dones sorgits de les universitats i que han dedicat una vida a l’estudi d’aquest aspectes exòtics i minioritaris de l’art i que, passat el temps, devenen més que jutges, Deus, posessors absoluts de la veritat i sovint fàcilment corruptibles pel poder del diner que es mou al seu voltant i que depèn de les seves divines voluntats o coneixements científics o crítics.
Un dels experts en art africà viu a Paris i es comissari de moltes exposicions i asessora a molts museus. Es un home madur i que fa temps que no es cuida, amb sobrepés i mirada lasciva. Vesteix malament i no es dutxa a diàri i porta una bufanda vermella durant tot l’any, ja pot nevar o fer una calor insofrible, a la manera d’Aristide Bruant. El meu col.lega que no amic (en aquest negoci no es tenen amics) va anar a trobar a l’expert francés i li va mostrar algunes peces negres: figures tallades en fusta i mascares de mirada buida. L’expert se les va mirar inexpessivament i sense massa interés i després li va demanar a l’amic d’anar a sopar. El meu ami es va trobar incomode perquè sopar amb aquell individu no li venia gens de gust i el seu amor a l’art africà no arribava tan lluny. Va aceptar perquè sovint no sabem dir que no quan cal. Van anar a un restaurant de luxe a la riba dreta del Sena, prop del seu estudi i l’expert va demanar els plats més cars de la carta i vi de Burdeus. La conversa va ser confosa i abstracte com ho acostuma a ser entre persones que no parlen la mateixa llengua. La comunicación no acaba de ser fluida i sovint la precisió desajustada i els temes es perden com portats pel fum dels habans, epileg del sopar. Just després de les postres, l’expert va deixar passar el temps per no demanar el compte i el meu amic ho va notar i va pagar pensant que aquesta invitació forçada formava part de l’esperstisatge. En sortir, l’expert li va demanar de retornar al seu estudi i el meu col.lega no es va saber negar. Patia, però, pensant que l’expert no hagués mal interpertat la invitació perquè ell era heterosexual i no volia trobar-se en una situació violenta. En arribar i després de servir-li un gin-tònic al qual tampoc va saber di que no, l’expert li va dir: “em deus dos mil euros, mil per dir-te que les peces son falses i mil per cada hora d’estar amb tu sopant. Pots fer-me una transferencia al meu compte”li va etzibar mentre amb aquells dits gruixuts i amb les ungles menjades li apropava un paperet amb vint xifres…
Artur Ramon i Navarro
