N’hi ha diàlegs entre artistes allunyats en el temps que, així i tot, resulten fructífers; les seves creacions poden parlar del mateix: el pas del temps, la decadència, les reivindicacions. Les fotografies d’Humberto Rivas conversen amb els gravats de Piranesi a les parets de la galeria Artur Ramon. Es poden considerar romàntics aquests dos artistes? Què recerquen entre ruïnes i construccions castigades pels temps?
Giambattista Piranesi-Humberto Rivas. Romanticisme
Són com un esperit que mora / al més profund del cor. / Sento els seus sentiments, / penso els seus pensaments / i escric les converses més íntimes de l’ànima, / la veu que només s’escolta al bullici de la sang, / quan el ritme dels batecs / se sembla a les assossegades onades de l’oceà estival.(Percy B. Shelley, 1816)
La galeria Artur Ramon acaba d’inaugurar una nova exposició temporal, ben atractiva: Giambattista Piranesi-Humberto Rivas. Gravats i fotografies. Tot un joc, tot un teatre. Aquests dos artistes, Piranesi i Rivas –gravador i fotògraf– disten biogràficament dos-cents anys. Piranesi va ser un gran artista del segle XVIII, nascut al Vèneto però amb la seva pràctica artística a Roma. Arquitecte (només va aixecar un edifici: Santa María del Priorato, a Roma) i gravador; interessat i entusiasta per l’arquitectura. Gravador, sí, però no pas pintor, fet que el diferencia d’altres grans gravadors com Durer, Rembrandt o Goya.
Per la seva part, Humberto Rivas va arribar a Espanya el 1976, fugint de la dictadura argentina, i treballà aquí uns 40 anys, encara que els seus periples de fotografia vital ja els havia iniciat al seu país natal. Ha estat un dels fotògrafs que més ha contribuït que en aquest país la fotografia es veiés com a objecte d’art; no pas com a document. Enamorat del cinema, trobarà als films de Visconti, Bergman o al neorealisme italià inspiració per als retrats, ja de persones, ja de coses.
Des de les distàncies cronològiques que els separen, aquests dos artistes coincideixen en més d’un aspecte de la seva creació. Per exemple, la vesant “romàntica” de les seves pràctiques artístiques. Piranesi es cria a l’apogeu del Neoclassicisme (com demostra el temple que va construir a Roma). És, per tant, un artista anterior al Romanticisme com a moviment cultural i artístic. Per contra, Rivas transita per bona part del segle XX, un segle després del romanticisme com tal. I, encara això, els coneixedors de les obres del fotògraf i del gravador afirmen que són romàntics. El romanticisme de Piranesi és un fet paral·lel a l’evolució de Francisco de Goya: criat al neoclassicisme però amb sensibilitats properes al romanticisme. El romanticisme de tantes i tantes vedute de Roma es troba a les seves composicions: no vol ser fidel a la realitat objectiva, prefereix arribar a l’elaboració de la ruïna, plasmar la magnificenza de les construccions d’època romana (republicana i imperial) que resisteixen el pas del temps, o que es degraden a poc a poc. Piranesi vol confeccionar escenografies per a un temps futur i de renovada grandesa.
En el cas d’Humberto Rivas, un artista contemporani de moviments tan potents com l’expressionisme abstracte o el Pop Art, és fàcil comprovar que les seves instantànies porten la pàtina de la ruïna, de l’absència. Quan Rivas captura un edifici de la província de Jujuy, de Barcelona o d’altres llocs, no busca les característiques formals de l’edificació. Més aviat anima la llum que –amb la cruesa del blanc i negre– jugui amb els volums per a evidenciar la decadència, el perfil “romàntic” d’allò construït. Rivas és testimoni viu d’un temps que s’acaba, de realitats que muden (a Barcelona retrata edificis a punt de desparèixer sota les excavadores dels jocs olímpics del 1992). Potser Rivas, sense voler, brinda perfectes decorats per a una representació teatral de les Leyendas de Bécquer.
Fa poc, a la presentació de l’exposició Juana Francés, l’informalisme també era dona, a la galeria Mayoral, el comissari, Tomás Llorens, va comentar una peculiaritat de la pintura de l’artista: treballar de manera diferent dins de les mateixes concepcions estètiques de l’informalisme. Reflexionava Llorens que la pintura informalista i matèrica de Francés era elaborada amb una suavitat no pas trobada a l’obra d’altres membres de El Paso (aquests projectaven gestualitats agressives, comandats per Antonio Saura). A seguir Llorens va dir que això ja havia passat altres vegades, posant com a exemple els trets distintius de romàntics: uns buscaven la llibertat en l’acció, en la protesta, la lluita, mentre altres –com el poeta Shelley– optava per la poesia intimista. És a dir, alguns romàntics apostaven per l’èpica, i d’altres per la poètica.
Tot continuant la reflexió de Llorens, també al romanticisme pictòric es poden fer distincions entre les composicions espirals i violentes d’Eugène Delacroix (Chasse au tigre) i les evocadores de pintors com Friedrich (Der Mönch am Meer).
És atrevit afirmar que això succeeix sempre? L’estil d’un Sánchez Cotán, creador de bodegons frugals al segle XVII (Bodegón del cardo), està molt lluny de les preferències de coetanis i barrocs com Rubens (Rapte de Persèfone) o (en algunes peces) Artemisia Gentileschi (Judit i Holofernes). Aquests mateixos exemples es poden traslladar a altres moviments artístics i a temps més propers a l’actualitat. Una visió ràpida a les composicions tenses i hiperactives de Pollock o de de Kooning –dins de l’anomenat expressionisme abstracte–, evidencia que poc o res tenen a veure amb les reflexions metafísiques i monocromes del seu company Marc Rothko.
Tornant a Piranesi i Rivas –i dins d’aquest joc conceptual i actitudinal– els dos artistes entrarien a la visió poètica del fet artístic. Tant les peces del gravador com les del fotògraf naixen a les ribes no victorioses, a l’estètica creada pel pas del temps. Rivas va dir al seu moment que, per a ell, la fotografia està més a prop de la poesia que no pas de la pintura.
Giambattista Piranesi-Humberto Rivas. Gravats i fotografies. Artur Ramon
Ha pasado algún tiempo. El tiempo pasa y no deja nada. Lleva, arrastra muchas cosas consigo. El vacío, deja el vacío. Dejarse vaciar por el tiempo como se dejan vaciar los pequeños crustáceos y moluscos por el mar. El tiempo es como el mar. Nos va gastando hasta que somos transparentes (…) El mar, el tiempo, alrededores de lo que no podemos medir y nos contiene. (José Ángel Valente, Desde el otro costado, 2019).
La mostra que ara ocupa els espais de la galeria Artur Ramon, Giambattista Piranesi-Humberto Rivas. Gravats i fotografies, neix amb l’objectiu de confrontar mirades ben allunyades en el temps, de buscar les afinitats dels dos artistes per espais urbans similars. El treball del comissari José Aristizábal (acaba de presentar la seva tesi doctoral sobre Humberto Rivas), ajudat per Salvador del Carril, fill i cuidador de l’arxiu del fotògraf, va consistir a trobar coincidències entre els gravats que Piranesi va fer de les ruïnes de la Roma antiga, mitjans segle XVIII, i les abundants instantànies amb les quals Rivas va retratar paisatges urbans, edificis singulars (per a ell); estètiques del pretèrit. La feina va ser molta, el resultat ben atractiu.
Els gravats de Piranesi entre els que s’havia de triar són propietat de la galeria Artur Ramon. A la presentació, Mònica i Artur Ramon van explicar la història dels Piranesi dels quals són propietaris. El seu pare va comprar algunes col·leccions d’aquests gravats a un llibrer de vell, quan encara hi eren al carrer de la Palla. Un notari d’Argentona els hi va comprar moltes de les vedute de Roma, i també de la sèrie Carceres. Quan el notari es va jubilar Artur Ramon li van tornar a adquirir els gravats. Respecte de les fotografies d’Humberto Rivas estan totes a l’arxiu que la família de l’artista te al Poble Nou. Segons Aristizábal n’hi ha més de 2000 còpies d’època, i negatius i d’altres materials com fotografies de grands fotògrafs: un Man Ray entre elles. Les còpies presents ara a la galeria Artur Ramon són totes d’època, i van ser tirades pel mateix artista.
L’objectiu de la mostra Giambattista Piranesi-Humberto Rivas. Gravats i fotografies consisteix a trobar imatges del segle XVIII i del XX que ofereixen visions semblants de paisatges urbans. I el joc es va concretar amb la presentació d’uns 20 gravats de Piranesi en diàleg constant amb unes 35 fotografies de Rivas. La proposta és molt interesant, per nova i suggestiva. El que es pot veure a les parets d’Artur Ramon és un joc que es basa en la unitat dels contraris: passar la responsabilitat al visitant que trobi les semblances, o les set diferències, entre els treballs amb burí i tinta i les instantànies de la càmera de retratar i la tensió donada al laboratori al blanc i negre. Per moments es converteix en un joc sobrecollidor.
Com pot Piranesi commoure a l’observador? Potser apostant per primers plans foscos i projectant la vista del visitant directament als edificis romans que encara estan en peu 1800 anys després de ser aixecats? I què preten Rivas amb les tomes de cases dels ravals, més aviat anònimes? Que contemplem a les ferides que el temps va deixant un retrat, de vegades com humà? El retrat de qui va habitar aquells espais?
El que presenten ara Mònica i Artur, és una representació teatral. La funció consisteix a regalar als visitants el diàleg que els dos artistes mantenen des de les seves creacions, aquest portent de parar el temps mentre dura la funció. El temps és la dimensió més enigmàtica i dinàmica. Ara a les parets de Artur Ramon el temps s’ha detingut, comprimit en càpsules sobre paper.
Rivas-Piranesi: vedute, Gran Tour, retrats. Maps
Cuando alguien se emociona con el trabajo de otro es porque ha traspasado una línea que no todos podemos franquear. No somos omnipotentes, Yo disfrutaré de cosas que otros no, y al revés, otros disfrutarán de cosas con las que yo no disfruto. Al hacer pasa lo mismo. Si no consigues lo que quieres es por incapacidad, o porque te has equivocado de medio, o porque no lo dominas. (H. Rivas. Entrevista de M. Laguillo, 1988).
A l’exposició Giambattista Piranesi-Humberto Rivas. Gravats i fotografies es poden veure un bon grapat de vedute de Roma. Però Piranesi a l’antiga capital imperial feia el que mateix que altres artistes a altres viles: idear perspectives i espais urbans més grans del que en realitat són. Per això empra tècniques com representar les persones en mida reduïda o dilatar dimensions de carrers i places. A un dels gravats Piranesi va recrear la Piazza del Popolo molt més àmplia i llarga del que realment és. Piranesi va tenir tant d’èxit amb les seves sèries de vedute romanes que arribà a fundar una empresa per tal d’imprimir els seus gravats, i per vendre’ls. A qui? Doncs, fonamentalment a turistes de la Gran Tour, aquella peregrinació que el jovent de les famílies riques de la Gran Bretanya, Alemanya, França, principalment feien pels escenaris de les civilitzacions antigues: Itàlia, Grècia, Egipte. (Sobre això, molt recomanable el llibre Peregrinos de la Belleza, de María Belmonte). És a dir, Piranesi tramava a Roma gairebé el mateix que Il Canaletto, el millor propagandista de Venècia, elaborava a la ciutat dels canals. Però diferent. Canaletto brindava vedute d’una ciutat formosa, amb construccions pletòriques; mentre que Piranesi, romàntic, anava a la procura de l’estètica de la ruïna, tot reivindicant la magnificenza de l’antiga Roma. Als seus escrits, Giambatista Piranesi anava més lluny: negava la importància dels llegats culturals de grecs i etruscs. Per què? Tot a major glòria de la gran urbs romana, la que un dia va ser capital mundial.
Humberto Rivas –l’artista que afirmava que la relació del fotògraf amb el model (sigui persona o cosa) és una contesa, una guerra; guerra que, si el fotògraf és bo, sempre ha de guanyar– té la sorprenent capacitat de personalitzar tot allò que no és humà. El retrat d’un gos, per les poses, pels aires, es pot assimilar a una persona (al seu amo?). Rivas sempre fa retrats: les cases i construccions que ara es poden veure en franc diàleg amb els paisatges de Piranesi, són en realitat retrats. Els albergs per a humans que capta Rivas tenen aparences de sers vius: uns vells, altres esvelts, o aïllats, o fantasmagòrics. Rivas sempre tracta que els efectes de la llum sobre les superfícies trobin el millor angle. Els seus retrats són angulats, només cal observar la posició en què va inmortalitzar a Jorge Luís Borges i després repassar les tomes d’edificis. Els angles són pràcticament els mateixos. La lluita Borges-Rivas va ser molt dura? Guanyar va guanyar el fotògraf.
El diàleg establert a les sales d’Artur Ramon es pot referenciar a la confrontació de paisatges. Fa un any la mateixa galeria va presentar L’Espai del paisatge, un recorregut per les diverses opcions de paisatges que els artistes creen, ja per representar realitats, ja per inventar el món. Les obres de Piranesi i Rivas que ara estan als murs d’Artur Ramon van poder formar part d’aquella exhibició.
La mostra Giambattista Piranesi-Humberto Rivas. Gravats i fotografies és una selecció de mapes. Els gravats de Piranesi són paisatges-postals a uns temps que encara no s’havia inventat la targeta postal, però són postals de Roma. En canvi, les fotografies de Rivas són antipostals. Rivas no persegueix la toma amable, la perspectiva grandiosa d’un carrer; més el contrari. Tot invita a pensar que el fotògraf va estar 40 anys perseguint la mateixa toma, les mateixes parets; com un pintor que sempre pinta la mateixa obra.
Però en ambdos casos és tracta de mapes. Mapes infinits, mapes tan dilatats com les vides dels dos creadors; mapes sense acabar. El pas del temps és il·lusori. Durant anys aquests dos artistes van estar perfilant mapes paradoxals. Si per algun caprici de l’atzar aquests dos artistes coincideixen un dia a la mateixa vila, caminen junts pels carrers, entre ells anirà un grec amant de les paradoxes: Zenó d’Elea. Si Aquil·les no avança la tortuga, per més gravats, per més fotografies, ni Rivas ni Piranesi acabaran els seus mapes.
Rivas-Piranesi: Teatre Metafísic?
Neste mundo em que esquecemos
Somos sombras de quem somos,
E os gestos reais que temos
No outro em que, almas, vivemos,
São aquí esgares e assomos.
(Fernando Pessoa, 1911).
Els gravats i fotografies que conversen a Giambattista Piranesi-Humberto Rivas. Gravats i fotografies són part de la funció de teatre del món. Són una petita representació de la visió i recreació que els humans fem de les realitats. I si aquestes obres, allunyades 200 anys, fossin miralls? I si un artista i l’altre volguessin en essència redefinir, redissenyar teories plantejades fa més de 2.500 anys? Seran noves versions del Mite de la Caverna? Dos anys enrere Artur Ramon va programar, encertadament, Tiempo imaginario de l’artista Pamen Pereira. En aquella ocasió l’artista –la xaman de les ucronies, la maga que fa volar restes orgàniques, que tele-transporta al visitant– també jugava amb el temps, fent-lo bascular entre el surrealisme i mirades a través dels miralls del temps. Els edificis de Rivas, amb llum forçada, moltes vegades en forts contrallums, volen significar la “idea” de casa? I Piranesi, a la recerca del passat gloriós i la seva recuperació, marca sempre els mateixos traços, fuig de les aparences?
N’hi ha qui afirma que tant Rivas com Piranesi es mouen en dimensions estimades pel pintor metafísic Giorgio de Chirico, l’autor de paisatges imaginats, el pintor que va deixar escrit, el 1913: Una de les sensacions més estranyes i profundes que ens va deixar la prehistòria és la del presagi. Aquesta sensació existirà sempre. És una prova eterna de la no-sensació de l’univers. Les seves estructures geomètriques, plenes d’arcs de mig punt –tan romans, tan romànics– caminen al costat de les instantànies de Rivas i dels gravats de Piranesi.
Dins del joc del teatre de realitats (de vanitats?) al que convida Artur Ramon també hi entren altres visions: Piranesi i Rivas acumulen vanitas, aquesta manifestació tan barroca, tan deutora de la mortalitat dels humans. És possible que aquests dos artistes no hi siguin tan lluny com es podria sospitar de pintors actuals com els germans Santilari, els inventors de la frugalitat compositiva per a aprehendre els silencis de la vida.
palavracomum.com | Lito Caramés
